L'amanida

Diuen els cànons de l’alta cuina tradicional, que per fer una bona amanida es necessiten quatre persones diferents. Un generós perquè les fulles d’enciam o els brots tendres amb que la preparem estiguin ben oliats, sense arribar a nedar en suc d’oliva. Un prudent per que hi fiqui la sal amb moderació i no converteixi l’amanida en un homenatge a la salmorra. Un gasiu perquè no dilapidi el vinagre convertint el conjunt d’herbes en una rèplica dels cogombrins conservats o les tàperes. I un boig perquè, un cop han actuat els altres tres, remeni el conjunt per donar-li la uniformitat de textura i sabor requerides.

Sense voler esmenar la plana als grans mestres de la cuina aristocràtica, jo em permetria afegir-hi uns altres quatre personatges més. En primer lloc, un curiós que doni a la nostra amanida una personalitat diferenciada triant les espècies i complements que hi casin millor. La gent ja no accepta la preparació bàsica i acompanyadora de les nostres àvies, d’enciam i tomàquet amanits. Les amanides han de ser, per elles mateixes, un plat. Tenir sabor i personalitat pròpia. D’aquí que també es necessiti un artista. Algú que disposi els ingredients de forma estètica en el plat en comptes d’abocar-los en un bol per amanir-los i remenar-los. I com que la cuina ha ampliat el ventall d’ingredients d’aquest entrant, caldrà també un planificador que eviti que els brots tendres es carregin d’humitat a la bossa o capsa on son oferts, o que no deixi que les pastanagues es panseixin a la nevera. Algú que sàpiga disposar dels ingredients en el moment just. Per tant, necessitarem un darrer personatge. Un cuiner hàbil i ràpid que ho prepari en un moment. L’equilibri de tot plegat és massa inestable i requereix unes mans que no dubtin o improvisin.

Torno als clàssics de la cuina aristocràtica. Si aquells deien que la prova de foc del bon cuiner era fer una truita i un rostit, avui, tot sembla indicar que la prova del cotó dels cocs estaria en una aparentment simple amanida. El plat estiuenc per excel·lència.