Sí a la reconciliació entre catalans

La setmana vinent es complirà un any de les tristes jornades del 6 i el 7 de setembre del Parlament. Aquells dies els diputats independentistes van aprovar, per la via d’urgència i sense majories qualificades, dues lleis que suposaven de facto la derogació de la Constitució, de l’Estatut i la liquidació de les institucions d’autogovern de Catalunya.

És a dir si –per exemple– per crear una nova comarca a Catalunya o per elegir al Síndic de Greuges es necessita una majoria qualificada de dues terceres parts del total dels 135 diputats del Parlament, en canvi per aprovar les denominades lleis de desconnexió i del referèndum tan sols es va requerir el vot dels 72 diputats independentistes i menys de 24 hores de «debat» al Parlament. Pim pam.

Aquells que s’autoqualificaven de defensors de la «democràcia» no van tenir cap escrúpol a l’hora de saltar-se les normes bàsiques de qualsevol sistema democràtic parlamentari. Van actuar com si la majoria absoluta en escons de què disposaven (no en vots, que no tenien ni aleshores ni ara) els atorgués tots els drets per atropellar el nostre marc democràtic i als partits de l’oposició que representaven –recordem-ho– aleshores i ara la veu del 53% dels catalans expressada en eleccions celebrades amb totes les garanties democràtiques.

Res. Ni arguments ni raons, tan sols fe i emocions. Hi havia un «mandat democràtic» sustentat pel suport entusiasta de dos milions de catalans (som set milions i mig dels quals 5,5 milions amb dret a vot) i s’havia de fer efectiu en menys d’un mes via un referèndum unilateral i il·legal per implementar la independència. Calia un mínim de participació que superés el 50% del cens electoral? No. No calia res perquè eren els temps del «tenim pressa» i, a més, se’ns deia que «s’havia fet la feina» d’un pla misteriós i secret de 18 mesos i que hi havia estructures d’Estat i reconeixements internacionals garantits. De traca. Per afegir un punt de despropòsit a tanta insensatesa el govern del PP, que venia de dormir el son de la marmota durant anys en què no havia fet absolutament res en aquest tema (com en tants altres) per intentar resoldre una situació que s’anava enverinant, el dia de la mobilització independentista de l’1 d’octubre va decidir desplegar un dispositiu policial que va derivar en l’ús de la força, en alguns casos amb clar excés i desproporció, provocant una jornada traumàtica per a molts ciutadans. I després el senyor Puigdemont i els seus aliats van decidir impulsar la DUI per implementar la secessió unilateral, etc., etc. De tots vosaltres és coneguda la dinàmica lamentable que s’ha instal·lat en aquests darrers mesos. I ara què? Per la línia, diguem-ne, Puigdemont-CUP la resposta és clara: cal atiar l’enfrontament amb les institucions de l’Estat per tornar a provocar un moment de ruptura unilateral i il·legal que «obligui» a Europa i a la comunitat internacional a intervenir. És difícil superar una anàlisi tan irracional. La Unió Europea ha repetit fins a la sacietat que mai, mai!, reconeixerà res il·legal i que la solució a l’actual conflicte s’ha de fer sense violència i d’acord amb la Constitució i l’Estatut que formen part de l’ordenament institucional de la U.E. Més clar l’aigua. Seguir per la via de la desobediència i la unilateralitat és suïcida. Literalment.

D’altra banda el tàndem de la dreta PP-Ciutadans considera que no s’ha de fer res políticament i que tot es resoldrà per la via de l’acció de la justícia i de les forces de seguretat. I així ens va...

Però els socialistes volem donar un missatge d’esperança a la ciutadania. Podem i hem de sortir de l’actual tessitura d’enfrontament. Des del PSC defensem la sortida dialogada a aquest conflicte polític i institucional tan dolorós que està portant la crispació a uns nivells sense precedents al país. Ara bé, per aconseguir-ho cal reconèixer la realitat plural de Catalunya i que qualsevol intent de secessió unilateral està condemnada al fracàs i ens endinsa en el conflicte i el perpetua.

Volem tenir paraules de respecte i de consideració per a tothom, pensi com pensi o voti el que voti. Tots i totes som catalans i, entre tots, hem de restablir els consensos bàsics que tenia la societat catalana que avui, tristament, es troba profundament dividida. Què ningú esperi de nosaltres paraules d’odi, de menyspreu, o que sacsegem un «xoc de trens», que alguns volien i desitjaven, i que ja hem vist a on els ha portat. Hi ha molts que fan crides a la revolució, a l’enfrontament, a l’ocupació de l’espai públic i a relats intolerants que deixen la meitat del poble fora d’aquest poble que s’afirma representar. No en el nostre nom. Els socialistes l’única crida que fem és a la serenitat, a la convivència i a la no confrontació per la simbologia política. O sortim d’aquesta com un sol poble o entrarem en un període de conflicte i decadència que pot durar molts anys.

I en els dies que estan per venir, com defensa Miquel Iceta, els socialistes ens deixarem la pell per redreçar l’actual clima de tensió i divisió entre catalans, per evitar qualsevol mena d’enfrontament, i per assolir una autèntica reconciliació nacional després dels mesos traumàtics que hem viscut, condició sine qua non per trobar una solució real a un problema polític que s’ha de resoldre en el marc de la política, el respecte, la tolerància i la convivència.