Frustació global

És evident que parlar de coses que no són agraïdes, no és un «esport» acceptable per la gran majoria, més acostumada a escoltar i discutir de temes més amables, encara que la seva transcendència objectiva real sigui pràcticament nul·la. El que és cert, ens agradi o no, és que la nostra societat es troba instal·lada, des de fa mesos, en un model de «frustració global», prèvia a la desesperació, que es pot retardar en el temps, però que aflorarà en el moment que toqui, amb conseqüències, des de tots els punts de vista, imprevisibles.

Els problemes als quals no se sap donar resposta, com l’emblemàtic referit a la immigració, conceptuat com un fenomen que afecta de manera indiscriminada, a molts països arreu del món, constitueix, per si mateix, un assumpte en què tot queda en bones paraules i la comprensió social majoritària, oblidant, massa vegades, la preocupació que el tema també comporta i que té variables sobre molts «nivells» del que avui encara sobreviu, el nostre model d’estat de benestar. Però també tenim altres conjuntures difícils que incideixen en la nostra quotidianitat, com poden ser els conflictes ideològics o el propi «futur» com referència amplia de com es desenvoluparà el «planeta» en els anys vinents, incloent-hi aquí no solament les qüestions mediambientals, sinó també les d’equilibri de poder global, amb pressions de tot ordre.

El que no hauria de ser de rebut és «amagar el cap sota l’ala» i «anar passant», sense cap tipus d’estratègia respecte al que ve, malgrat que això pugui comportar per la nostra classe política renunciar a determinats «caladors de vots» que en funció del seu extremisme només estant per opcions tremendistes a on la força s’imposa a la raó. Crec inacceptable la lluita partidista que el que busca és aconseguir el poder al preu que faci falta, dient el que una part de la ciutadania vol, encara que tot s’hagi de manipular, si fos el cas.

En els darrers temps hem vist com el món ha sofert transformacions insospitades, especialment pel lideratge d’aquest, i a on l’eix «Washington-Pequin-Moscou», és la referència per qualsevol tema transcendent que es posi a debat, deixant de costat a una Europa dèbil, dividida, i cada cop més propera a una necessària «reinvenció», si no vol quedar com un comparsa global, amb un nul suport per part de la seva pròpia ciutadania.

Tot el que esmento, en sí mateix, ens posiciona en una situació difícil i compromesa, de la que podem «passar», o bé preocupar-nos mínimament si realment estem per reconduir un panorama de passotisme claudicant manifest. Per tant, no estaria de més que per part dels nostres líders, a tots els nivells, s’aconseguís discutir sobre el que realment és important, deixant de costat una acció pública, només «de cara a la galeria», en funció d’unes expectatives electorals que no poden justificar-ho tot.

La suma de «divisió més frustració» ens porta cap a un camí, on l’individualisme arrasarà més aviat que tard, amb conseqüències que es poden emportar per endavant tot el conquerit en els darrers temps, respecte a la trobada de determinats consensos socials que han permès avançar cap a un marc en positiu.

Segurament el fàcil és pensar que el temps tot ho arregla, obviant que som en un estat de globalització que tot ho condiciona, i on la competència, a tots els nivells, és un fet evident, sense oblidar altres variables com els interessos específics de determinats sectors dintre de la mateixa societat, amb la seva estratègia particular, que encara que legitima, comportarà greus desequilibris per molts sectors ciutadans.

Esperem que les coses no siguin tan negatives com sembla, i que el demà proper serveixi per redreçar evidències avui plenes de dubte, però el que és evident és que la situació és massa propera al conflicte generalitzat i a tots els nivells, i que per tant, les possibles solucions són més urgents del que puguem creure; això sí, mentrestant, ens podem autoenganyar amb debats fora de lloc o totalment superficials, creient-nos les manipulacions interessades de torn, i els discursos buits en funció de condicionants, que moltes vegades ni podem sospitar que es puguin donar.