Sanitat pública, qui t'ha vist i qui et veu

Senyores i senyors, amigues i amics, em disculpo per endavant pel meu llenguatge obscè però vull iniciar aquest article amb una sentència que no doni lloc a equívocs: la sanitat pública se’n va a la merda. No és el primer cop que faig una afirmació d’aquest calibre. Fins i tot s’ha convertit en un mantra que repeteixo de manera progressiva, amb alguns matisos, des de fa anys. No obstant això, les paraules d’avui són especials perquè la situació és excepcional. No em tremola el pols a l’hora d’escriure que la sanitat pública ha arribat a un punt crític i de no retorn. Mai havíem estat tan malament. El precipici mai havia estat tan a prop.

Vivim les conseqüències de la nefasta gestió política que va començar l’any 2011 amb les retallades salvatges de l’inoblidable Boi Ruiz. Des de llavors la degradació de la sanitat pública ha evolucionat de manera pausada però implacable, i sense remordiments pels danys causats. No és una qüestió de noms o de sigles concretes. Si ens posem a assenyalar, ens faltarien dits a les mans per apuntar els culpables. Gairebé tot el món ha pecat. La meva conclusió és que la mort de la sanitat pública és responsabilitat d’un model que els polítics que han estat al càrrec no s’han atrevit a qüestionar. El temps, jutge inclement, posarà tothom al seu lloc. Ara no ens hem de posar a buscar culpables, sinó analitzar la situació i aplicar els remeis necessaris.

Abans que algú m’acusi de malastruc, vull compartir unes dades que demostren com a poc a poc la sanitat privada s’ha anat menjant l’espai de la pública amb el consegüent benefici econòmic per a uns quants. Segons un informe de l’Instituto para el Desarrollo e Integración de la Sanidad, els centres privats disposen del 69% dels hospitals i del 56% dels llits a Catalunya (tot i que només porten a terme el 25% de les intervencions quirúrgiques). Per altra banda, en un article de Marta Carreras i Roger Bernat, membres de l’Associació Catalana per la Defensa de la Sanitat Pública, s’afirma que «el 27% dels ciutadans de Catalunya tenen una assegurança privada. La disminució d’un 15% del pressupost sanitari públic entre el 2010 i el 2014 ha repercutit en un augment del 16% en els beneficis de les companyies d’assegurances». Diguin el que diguin, la privatització sanitària catalana és evident. Els números són els que són. Algú ho nega? No hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure.

L’escenari és certament catastròfic i no ens queda més remei que passar a l’acció. Des de la Coordinadora d’Entitats de Tarragona hem impulsat un moviment per aglutinar tots els actors possibles (associacions, partits polítics, sindicats...) amb un únic objectiu: preservar la sanitat pública de les urpes d’aquells que volen especular amb la salut dels ciutadans. La Plataforma per una sanitat pública de qualitat a Tarragona va començar a caminar encara no fa un mes i ja suma més de 200 adhesions, representant milers de persones. En poc temps ens hem fet grans i forts. Som conscients que la nostra existència és enutjosa i molts ens mirem amb malfiança. Som perillosos, un gra en el cul, i ells ho saben.

Poc després de la nostra aparició i les nostres crítiques, el Diari Més va anunciar que Salut s’ha carregat el director territorial de Tarragona, Roger Pla. I mentre redactava aquest article m’he assabentat de la dimissió del director de l’Hospital Sant Joan de Reus, Òscar Ros. Ha estat una qüestió d’atzar? Jo sóc dels que penso que les casualitats no existeixen pas...

No sé com acabarà la Plataforma, si aconseguirem vèncer els dolents o no, i no tinc ni idea de quin és el futur de la sanitat pública a Catalunya. Sóc optimista per naturalesa, així que diria que les coses canviaran i tindrem un sistema millor per a tothom. Però no vull acabar amb un final feliç. Estic massa empipat.

Prefereixo fer-ho amb una petita reflexió. Me n’he adonat que la majoria dels ciutadans que critiquen la gestió sanitària del Govern no mouen ni un dit per canviar les coses. Estan emprenyats, però no fan res per evitar-ho. Potser tenen coses millors a fer o simplement és una qüestió de mandra. Sigui com sigui, la immensa majoria no s’implica de manera directa a no ser que tingui motius personals per fer-ho. Per mi, això és una tragèdia. És molt còmode esperar assegut al sofà a què els altres solucionin els problemes comuns. Si seguim així, la gran revolució social no arribarà mai.

Hi haurà persones que se sentiran ofeses per la meva introspecció, però necessitava compartir-la. I si algú s’empipa, no seré jo qui pateixi. A més, no deixaré de lluitar en cap moment. Resistiré a la trinxera, passi el que passi, tingui els suports que tingui. M’identifico al màxim amb allò que cantava Loquillo en una de les seves cançons: «No he vingut aquí per fer amics, però saps que sempre pots comptar amb mi».