Arriba a casa a Cornellà de Llobregat el de la mudança. Em pregunta a quin lloc de Tarragona haurà de descarregar. Jo continuo explicant-li com s’hi arriba des de l’autopista, on pot aparcar, etc. Ell em diu que no cal. Agafa l’iPad i penso que potser li han vingut ganes de veure Joc de Trons, amb la gran actriu alemanya: Corinna. Llavors em diu: «Veig que no hi ha balcó i que té tres finestres». Jo el miro com si fos un bruixot d’una tribu. La resposta ja la sabeu: ha mirat l’Street View de Google.
Reconec que sóc un malalt d’aquest invent. Molt. Allà es pot veure com ha canviat la societat. Per exemple, vaig estudiar al col·legi Primo de Rivera de Reus i, ara, quan miro el Google, es diu Pompeu Fabra. Màgia. Però començo a malpensar de qui està darrere de l’invent, perquè he buscat l’avenida Generalísimo a Barcelona i m’apareix la Diagonal. Quin detall mantenir els noms que fan el mateix que la nostra panxa: que ens recorden el règim.
Avui dia, Google serveix per a tot, per exemple per mirar si l’hotel on vas és perillós. No em refereixo a la delinqüència, sinó al compte. I us explico una anècdota familiar: la càmera del Maps va enxampar la meva tieta en bata de boatiné a la cuina de casa (i és ben veritat).
El món ja és igual a tot arreu, tot són cotxes i cases. He mirat a Fairbanks, a Alaska, un carrer cèntric: hi ha un concessionari de Kia i un McDonald’s. Ara vaig a Invercallgirl, a Nova Zelanda, a 12.000 quilòmetres. I trobem un McDonnald’s i un concessionari al costat. Així que per què marxem de vacances fora de casa? Per veure carrers? Sí, és veritat, allà no tenen muntanyes on es venerin dictadors.