Un dia em vaig aixecar i, en comptes de badallar, vaig decidir fer un màster. Volia que tingués un nom llarg, amb un preu curt. I el vaig trobar, es deia Diplomado en Policia Científica e Inteligencia Criminal y Consejero de Ciencias Forenses, no vaig trobar res més llarg ni més barat. Jo no tenia un ral i el Col·legi de Periodistes que em va donar una beca. Vaig haver de parlar amb la directora del màster, ja que era per a gent relacionada amb la seguretat. I jo només tenia la inseguretat d’haver treballat de redactor de successos. Tot era nou per a mi i ho dic literalment, ja que també vaig treure un nou. Quan li vaig dir al «jefe» que m’havia de deixar anar a les classes va posar la mateixa cara que Borrell sentint Lluís Llach. Em vaig jugar la feina. Per cert, no em va servir de res perquè ni m’ha fitxat el CNI, ni la Guàrdia Urbana. Porta la Floria la Urbana? Li enviaré un currículum.
Ara veig gent que els màsters els ha aconseguit al mercadet de Bonavista. I m’emprenyo. Els seus treballs de fi de màster són com l’Or de Moscou, que ningú sap on estan. I m’emprenyo. Jo sí que el tinc. De fet, es va convertir en un llibre que es titula 100 maneres de descobrir un crim. Havia vist com la Cifuentes i el Casado jugaven a la petanca amb els seus portàtils, però el que ha dit la ministra de Sanitat és un gag dels Monty Python. Diu que no sap on va fer el màster perquè ella anava en taxi. Així que demà agafaré un Uber a la Rambla i li diré: «Vagi on vulgui, però he de tornar a casa amb un títol de Dret». I ell em contestarà: «Mira!, així vaig aconseguir jo la llicència de taxista».