Avui m’ha passat una cosa curiosa, un senyal del més enllà, una veu que em deia que havia d’escriure d’animals. Ha coincidit que he obert una carta de l’administrador de finques anunciant una reunió de veïns, alhora que veia a la tele un rifi-rafe al Congrés i sentia com xiulaven a l’alcalde. La cosa havia d’anar de gossos i gats per força. Mai havia rigut tant (vestit) com quan el Rufián li pregunta a l’ex-bigotet si té vergonya.
Era exactament el que li va dir el del cinquè al del tercer a l’última reunió de veïns. El paio feia anys que no pagava la comunitat però canviava més de cotxe que Fernando Alonso. Ben vist, el Congrés, les juntes d’escala i els gats i els gossos tenen molt a veure. Que s’ha de pintar la façana... es parla del pressupost. Que s’ha de posar ascensor: a votar! Si hi ha majoria es fa, i si no, no es fa. Aquí no tenim mocions de censura, però sí preguntes parlamentàries: «Que et penses que tinc una màquina de fer diners?« Per a coses importants, com per exemple l’ascensor, és important crear sinèrgies.
Així que els que vivim a pisos alts hem de crear una mena de llista unitària per aconseguir-ho. Jo regalo llibres als veïns per seduir-los perquè votin que Si. Però els dels pisos baixos només toquen el que no sona i sempre em diuen que què es pot esperar d’un periodista que no té carrera. En el fons, una reunió de veïns és el propi país dins d’una proveta. Una mena de política amateur, vaja, com la Rosa Díez.
Així que quan tingueu aquelles discussions entre veïns pel soroll o la derrama, recordeu que esteu formant-vos com a polítics i acostumar-vos als crits, com l’alcalde.