Els altres empresaris

Sembla que quan es parla del món empresarial, ens referim de manera exclusiva, a les grans empreses que cotitzen en Borsa, amb milers de treballadors i amb beneficis milionaris que, fruit d’un assessorament d’alt nivell, masses vegades fan la seva contribució a la Hisenda Pública a la baixa o a altres països, amb millores evidents, de cara a la seva pròpia rendibilitat.

Segurament també oblidem que aquestes grans corporacions formen part d’un conglomerat de poder amb influències inconfessables i, en tot cas, instal·lades en un model que els permet condicionar, més del que puguem sospitar, als propis governs democràtics de torn, a tots els nivells.

Malgrat tot, també són empresaris aquells 3,2 milions d’emprenedors, que amb el seu sacrifici personal i jugant-se el patrimoni mitjançant avals inconfessables, tiren endavant petits projectes econòmics que permeten, en conjunt, crear milions de llocs de treball i que amb el seu esforç fiscal i de compliment d’obligacions de tot tipus, sustenten una part molt important del futur del país.

Per tant, no estaria de més que des de totes les besants mediàtiques, es fes un esforç per clarificar el tema i incloure en el debat econòmic el pes inapel·lable de tots aquests petits emprenedors, que amb la seva implicació, fins a límits inimaginables, dia a dia fan sobreviure la seva «aposta», garantia de riquesa, ingressos públics i feina. En la majoria d’ocasions sense cap ajuda o compensació, com les que sí arriben als grans models multinacionals de referència.

Malauradament el seu «pobre» reconeixement, la seva tasca posa de manifest que sense ells, moltes de les despeses públiques no serien possibles; de totes maneres, des de que va explotar la crisi econòmica a la tardor de 2008, es ve produint una caiguda imparable d’aquesta «opció de vida», qüestió que s’ha anat consolidant al ser ells mateixos els autèntics receptors directes d’una situació negativa que s’ha emportat per davant moltes il·lusions i una part important del futur.

Entrant en el propi concepte del que pot ser un «autònom» ens trobem amb la resposta, quasi exclusiva, de entendre’l com aquell personatge que està disposat a assumir uns riscos de tot tipus perquè la societat segueixi avançant, certament el fàcil és ser «funcionari» o buscar «un sou amb poques responsabilitats» que pugui garantir una viabilitat personal amb el mínim compromís, qüestió que també és respectable; però no oblidem que sense aquesta «gran massa de gent que se la juga», la nostra viabilitat per demà estarà en mans d’unes grans corporacions que tot ho dirigiran a nivell global, en funció exclusiva dels seus rendiments econòmics particulars.

Entenc que haurien de ser els poders públics els que es conscienciessin del que estic esmentant, per fer el que calgui per donar suport real a tots aquests milions de persones. Així temes com la legislació de la «Segona Oportunitat», pot ser una via inicial per retornar al Mercat a tots aquells que amb la crisi ho han perdut tot i que no es poden veure expulsats del sistema. És cert que la nova normativa té defectes i situacions «fosques», però, en tot cas, és un primer pas per recuperar molta gent que en el seu moment ho va perdre tot, no en funció d’una tasca negativa, si no pel propi «tsunami» en sí mateix.

Tornant a l’inicia de la meva reflexió, no podem seguir en la línia de menyspreu cap aquells que de manera voluntària assumeixen el risc d’avançar des d’un compromís personal que no es pot posar en dubte de manera general si realment volem que el marc democràtic es consolidi en funció d’una diversitat innegociable.

En definitiva els «altres empresaris» que no surten a les revistes del cor, ni patrocinen els grans esdeveniments esportius, ni son referència de la tasca social, també existeixen i, en tot cas, són la «pinya» vital per fer el «castell» del progrés social, oblidar això seria un error amb conseqüències imprevisibles.