T’emprenyen les coses en què no t’havies fitxat mai? T’enfades quan veus al bus que un noiet amb els auriculars «reguetoneros» no s’aixeca per deixar seure a un avi? Critiques tot el dia la claveguera en què s’ha convertit aquest país? Benvingut, t’has convertit en un becari de iaio. Ho sento. Jo també ho sóc.
Treballes tota la vida amb un sou i una cotització dignes, i alguna vegada fins i tot com si fossis un diputat. Quan fas 47 anys, després de bufar les espelmes, et foten fora de l’empresa i passes la resta de la teva maduresa fent feinetes de merda com autònom. Quan t’has de jubilar, als 67, només et conten els últims vint anys de cotització per calcular quant et paguen. No home no, els anys que cotitzaves com el Julio Iglesias no els interessen. Ells volen calcular-te els últims, quan vivies sota la passarel·la del Miracle. Després et trobes el «cuñao» de torn que et diu: «El que has de fer és fer-te un pla de pensions». Poses la tele i hi ha un polític que t’anima perquè que vagis corrents a un banc a contractar-lo. La pregunta és: En quin moment tota aquesta gent ha agafat una otitis que no els permet sentir la frase «no tinc diners».
T’has dedicat tota la teva vida laboral a escriure. Doncs resulta que si tens la sort de guanyar un premi literari o et pertoquen drets d’autor d’una obra que vas escriure fa deu anys, quan vas a l’editorial a agafar el taló, ve l’Administració i et diu «si vols cobrar, has de renunciar a la pensió». Amb dos pebrots, però de la mida dels dipòsits esfèrics de la química que hi ha davant de la Laboral.