No em vaig fer un especialista en forces de seguretat perquè em fessin petons, així que ja podeu insultar-me. Però, us donaré la meva opinió. Tinc un amic d’adolescència que és de la Policia Nacional. Es diu Jose, és de Reus, i és una excel·lent persona. Tinc un amic d’infància, independentista i bellíssima persona. Tinc un amic que tant li fa, «quan la cosa pinti negra, marxaré a Terol». Tots tres són amics i a tots tres els defensaria com a persona i lluitaria perquè poguessin donar la seva opinió. Sí, al tinent coronel de la Guàrdia Civil de Tarragona o el comissari del CNP, també, perquè trobo que són bones persones. Sí, sóc independentista, i què?
Vaig tenir pànic el dia que vaig anar a votar l’any passat. Una agent dels Mossos plorava al meu costat en veure les imatges dels primers ferits. I jo anava acollonint-me cada vegada més. Estava a un passadís sense sortida i vaig entrar als vàters, com si fos un pres que vol fugir, per trobar una finestra per saltar. No, no em van pegar, però ho vaig passar malament. Em costa creure que aquells animals que estiraven cabells, donaven guitzes i colpejaven caps, siguin bons policies. Reconec que van fer que perdés l’afecte que sentia pels cossos policials, però no pels bons policies, els que tenen una vocació de servei, els que castiguen als delinqüents i no als seus veïns. Però ni els ultres ni els cafres són policies. Són un altra cosa que callo. Aquell càstig va ser una animalada del PP. Amb no reconèixer la consulta n’hi havia prou, no calia aquell espectacle vergonyós. Un policia de veritat, com el Jose, mai colpejaria un avi. Segur.