Federalisme 6-O

El primer cop que vaig sentir parlar de Federalisme va ser al voltant de 1974, quan, militant jo en el PSUC, un destacat dirigent de Convergència i professor de la meva escola (Arcadi Viñas), va voler convencem que em passes a les seves files. «El Federalisme és el model d’Estat que ens permetrà tenir una identitat com a poble», em va venir a dir.

No estava en aquells moments per aquest relat. La prioritat era la lluita antifranquista i donar a conèixer un nou cuny del socialisme. Aquell que vam anomenar «eurocomunisme» que llavors estava tan present en tots els debats, no només de l’esquerra, sinó també entre totes les forces democràtiques d’aquí i de la resta d’Europa mercès a Enrico Berlinguer i George Marchais, dirigents, a les hores, del PCI i PCF respectivament.

Ara, ja fa temps que dins de la meva concepció del catalanisme obert i plural, sóc un «federalista» (o federal, com alguns amics independentistes, em diuen) convençut. I ho sóc precisament perquè ser catalanista és voler el millor pel meu país, i, amb tota humilitat però també en tota la fermesa, crec que un model d’Estat plurinacional federat, és la millor proposta per arribar a tenir una Catalunya més forta, social, políticament i culturalment dins d’Espanya i Europa. Com em deia l’Arcadi Viñas «el Federalisme és el model d’Estat que ens permetrà tenir una identitat com a poble», i jo afegeixo una frase que vaig escoltar aquest cap de setmana: «Sense estar units ni separats».

Ha estat a l’Hospitalet del Llobregat, on, el passat dissabte, s’ha celebrat una trobada amb més de cinc-cents participants, per poder posar les bases d’un federalisme que se’m presenta transversal, obert i amb l’horitzó d’obrir el meló d’una reforma constitucional, una reforma imprescindible per posar fi a la situació on ens trobem en les relacions entre Catalunya, principalment, i la resta de nacionalitats i comunitats amb l’Estat actual.

Malgrat siguem objecte d’escarni per part dels sectors més radicals del secessionisme, i també de la dreta profunda, el cert és que el federalisme està fent passos importants per deixar de ser el que molts consideraven un «complement» o una senzilla proposta de quatre «despistats que no estan al dia», per convertir-se en un plantejament real i concret amb la participació de grans sectors de la societat de les diferents nacionalitats de l’Estat.

El debat, dins de les comissions de treball (amb una gran participació de gent vinguda d’Aragó, Cantàbria, Euskadi, Madrid, Andalusia...), han fet palesa la necessitat d’aprofundir i expandir la idea del federalisme com a alternativa a un Estat que requereix amples i profundes reformes per tal d’avançar en llibertat, igualtat i fraternitat, bases del federalisme modern.

Malgrat tot això encara han quedat preguntes o «dilemes» per resoldre dins del federalisme aquí i ara, i què n’estic segur, que Federalistes d’Esquerra a Catalunya i altres organitzacions d’arreu de l’Estat, hauran de plantejar-se en un futur no molt llunyà.

Qüestions com ara si és o no possible una República Federal dins d’una monarquia (en principi incompatibles)?, serà o pot ser un dels grans debats que haurem d’afrontar, ja que no només caldria reformar una constitució, sinó que s’hauria de donar-li la volta com a un mitjó.

Una altra de les qüestions pendents, tot i que ja va haver intervencions en aquest sentit, és com integrar o sumar en aquest projecte a tota l’esquerra?, actualment molt dividida entre els que han optat per l’independentisme i aquells que encara defensen la monarquia democràtica com a model que ha de tenir continuïtat. Però també hem de posar els ulls en els partits de dretes, que, si bé és cert de l’existència de federalistes en el seu entorn, mai s’han declarat públicament com a tal, per les raons que siguin, però el silenci per la seva part podria fins i tot ser sospitós de conformitat a l’status actual. Legítimament, és clar.

I per què no?, preguntar-se si el Federalisme no comporta un avenç no ja en millores territorials i socials, sinó també com un pas cap altres models d’Estat que ara se’ns fan irreals i sense sentit. No com un pas immediat, però si en mires d’un futur... Però aquest ja és un altre tema. Com es diu ara: no estem en aquesta pantalla.

Per acabar, felicitar a l’organització i encoratjar a totes les persones, entitats i partits que van participar en la Trobada, a seguir el camí que ara s’ha obert. Caldrà molta pedagogia, caldrà aprofundir en el debat i el consens, molt de cops entre idees molt allunyades, però imprescindible davant la irracionalitat de la política actual. Ser capaços d’obrir nous espais per la no confrontació i polítiques comunes que tinguin com a objectiu un model per la construcció d’una societat millor i més justa, trobar aquells punts que ens uneixen, aparcant, com sempre hem dit, allò que ens separa. Una tasca difícil, sí, però legitima i lloable.