M’ho vaig passar tan bé als castells que en torno a parlar. No sóc l’únic nostàlgic, mira si fa temps que va morir el Franco i encara ho celebren. Tinc una vida tan anodina que qualsevol activitat és una aventura, com la de veure el Torra al costat del Pep. De què parlarien? «Ballesteros, posa’t un llaç groc, home!». «President, és que el groc porta mala sort». Llavors li devia donar un ultimàtum i l’alcalde va pujar al segon pis, al meu costat. Vaig estar a punt de saludar-lo, però se’m va escapar.
No sóc de primera categoria, però, quan el meu partit @RiemUnits arribi a les municipals, ja en parlarem.
Reconec que no vaig fer gaires fotos, però diuen que és una rucada comprar-te un iot, si ja tens un amic que en té un. I jo anava amb el Josep Ribas, que no té un iot, però sí una càmera de fotos de les bones. Acostumem a anar junts, som com l’Oliver Hardy i l’Oliver Hardy. No, no m’he equivocat. Així que ell fa fotos i després me les envia. Jo porto ulleres de «lluny» i de «prop», només em falten les d’equidistant. Però coi, tinc vista. Mirava des del segon pis cap als tres mil castellers (120 segons Cs) i enmig d’aquell formiguer li dic al Ribas: «Aquell puntet d’allà, crec que és l’Ivan Rodon ». L’enfoca amb el teleobjectiu, fa la foto, l’amplia i... Era ell! Al·lucinant! Així que he descobert que tinc molta vista... Però no sempre, perquè ahir vaig rebatejar a un casteller: el president de Repsol, Josep Francesc Font, al que vaig citar com a Josep Maria (devia estar pensant en el Bonet). Em poso als seus peus, no sigui que el 2020 hagi de pagar per entrar... i per les cerveses.