La Catalunya que jo conec

Miquel Iceta ho emfatitzava fa pocs dies al Parlament: ningú ha de tenir por a Catalunya ni a la discrepància ni a la disparitat d’opinions. Al contrari, és precisament aquesta pluralitat en llibertat el que ha fet avançar històricament al nostre poble.

El que si que és perillós és quan alguns intenten patrimonialitzar i auto atribuir-se la potestat de parlar «en nom del poble de Catalunya». Veiem cada dia, amb una certa hilaritat, que aquells que no tenen ni grup parlamentari propi perquè no arriben a tenir ni el mínim de 5 diputats per constituir-se com a tal, es dediquen a donar ultimàtums i a exigir als altres «en nom del poble.»

I així no anem enlloc. La societat catalana és molt plural, inclou molts colors i moltes tonalitats, fins i tot diferents graus d’intensitat dins d’un mateix color, i és qualsevol cosa menys un bloc monolític. El poble de Catalunya està representat al Parlament per 135 diputats de set forces polítiques diferents i qui té més diputats, Ciutadans, tan sols té 36 d’aquests 135 diputats. Aquesta és la realitat i dóna una idea exacte de la diversitat existent a la societat catalana. Quin és el principal repte que tenim, segons els socialistes? Arribar a un ampli acord, de com a mínim dues terceres parts del Parlament, per sortir del conflicte que des del 2012 ens manté paralitzats. És possible aquest acord? Sí. La immensa majoria de catalans i catalanes no volen violència, no volen conflicte i si volen progrés social per a ells i els seus fills. Precisament allò que defensem des del socialisme democràtic.

He escoltat amb molta atenció al president Torra aquests dies al Parlament. Lamentablement el senyor Torra va transmetre una visió absolutament pessimista d’una societat en la que ens estem donant l’esquena uns i altres, i on alguns donen l’esquena a la realitat fins a extrems realment de vodevil. No va proposar cap solució seriosa als greus problemes que té la societat catalana (més enllà d’amenaçar amb un ultimàtum al president Pedro Sànchez que no va durar ni 24 hores perquè va ser desautoritzat pels mateixos partits independentistes). Tan sols es va dedicar a sacsejar el victimisme, l’estigmatització dels catalans que no pensen com ell i va tornar a evidenciar una molt preocupant falta d’idees i de projecte polític viable. I aquesta no és la Catalunya que jo conec. El país que jo conec és una societat plena d’enginy, compromís i valor. Una societat on els joves lluitem per un país de tots, amb energia i idees noves, negant-nos a acceptar aquesta perenne divisió per la meitat que intenten imposar-nos alguns.

Com a jove socialista vaig sentir-me orgullós de ser representat al Parlament per Miquel Iceta que no va parlar només com a líder del PSC sinó com a portaveu d’un cada cop major nombre de catalans i catalanes que es neguen a ser encasellats en una estèril pugna nacionalista i que mereixen que algú els representi.

Així, Miquel Iceta va respondre a tantes amenaces i ultimàtums amb paraules de respecte. Aquesta és la característica que més el defineix. Fins i tot en situacions de crisi i de molta pressió té la capacitat d’escoltar, de mantenir el cap fred i de tractar a tothom amb respecte, sense insults ni desqualificacions. I això és molt important, vital, en aquests temps de fanatismes i exigències radicals unilaterals.

Perquè ja n’hi ha prou de què s’enganyi al poble de Catalunya amb eslògans sense contingut. Què s’insti a la desobediència pel matí i s’obeeixi per la tarda. Ja n’hi ha prou d’astúcies i de «jugades mestres» que acaben en desastre.

La força del PSC no prové de cap salvador messiànic que prometi no-sé-què miraculós a través de twitter sempre i quan el seguim amb fe cega. La nostra força sorgeix de la societat i de la nostra convicció de què som un poble cívic i gran en la seva diversitat. Sorgeix del valor de les dones que lluiten pels seus drets, del coratge dels joves que demanen justament a la Generalitat que faci alguna cosa per fer possible que es puguin guanyar la vida sense haver de marxar a l’estranger i dels treballadors i treballadores capaços d’organitzar-se i lluitar pels convenis col·lectius i les millores salarials i d’horaris laborals que es mereixen.

I Catalunya, sobretot, mai es pot tornar a permetre que un català li digui a un altre català «tu no ets català!» senzillament perquè no pensa com ell. Catalunya som tots i totes.