Pau, vi i Òscar Romero

Enmig de la celebració del Sínode, avui tindrà lloc al Vaticà una doble canonització que ha despertat l’interès mundial: la del papa Pau VI i la del màrtir Óscar Romero. Giovanni Battista Montini serà el tercer Papa canonitzat per l’actual successor de Pere, després que fossin elevats als altars Joan XXIII i Joan Pau II. Cadascun amb la seva personalitat, tan diferent. Hem viscut una època de grans i sants pontífexs per la qual hem de donar gràcies a Déu.

Pau VI va patir molt durant els quinze anys que va estar al capdavant de l’Església (entre 1963 i 1978). El menor d’ells va ser l’atemptat que va patir a Manila, on un pintor bolivià li va clavar dues punyalades. Li van ferir més les desafeccions i els errors postconciliars, uns anys en què milers de sacerdots i religiosos van abandonar la vocació i molts teòlegs van defensar principis doctrinals contraris als ensenyaments del Concili mateix.

Però no va tenir por de l’opinió pública en la seva defensa de la vida no nascuda, i va ser un visionari del futur de l’Església nomenant cardenals tant Karol Wojtyla com Joseph Ratzinger.

Un dia va ser visitat per Óscar Romero, que el va buscar i va trobar-hi protecció davant les amenaces que ja patia. L’Arquebisbe de San Salvador va morir el 24 de març de 1980 assassinat per un esquadró lligat a les forces militars mentre celebrava la missa en una capella de l’Hospital Divina Providencia, en el barri Miramonte de San Salvador.

Sant Romero d’Amèrica, com se l’anomena en el seu país des de fa temps, va ser un símbol del compromís de l’Església llatinoamericana amb els pobres, els marginats i la causa de la justícia. Encara que se’l va voler vincular a la Teologia de l’Alliberament, de la qual se’l va fer capdavanter, no va acceptar l’anàlisi marxista ni la lluita de classes, que el mateix Pau VI havia rebutjat.

El papa Francesc donarà avui una alegria molt gran al món, i en particular als països llatinoamericans, amb aquesta canonització tan esperada. En coincidir amb la de Pau VI serà un símbol d’unitat de l’Església enfront dels qui en algun moment van voler oposar la popular i la institucional com a realitats antagòniques.

Avui vull expressar la meva profunda alegria, a la qual estic segur que s’uneix l’Església de Tarragona, per aquests dos nous sants del nostre temps. Són un model d’amor a l’Església i a la societat, amb preferència per als més pobres i necessitats, siguin nens en el si matern o persones abandonades a la seva sort a les cunetes de les ciutats.