Un any d'ignonímia

Ja fa un any que els senyors Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, presidents respectivament d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana estan a presó. Acusats d’uns suposats delictes de rebel·lió i/o sedició, romanen en presó preventiva pels riscs de reincidència i possible fuita. Les acusacions es basen en una instrucció esbiaixada, suportada per informes i atestats de la Guàrdia civil escrits per membres del cos policial que ni tan sols eren al lloc dels fets, refets diverses vegades per acomodar les indicacions del magistrat instructor.

La instrucció s’ha elevat al Tribunal Suprem sense passar pels jutges naturals ni, per tant, pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. S’han rebutjat tots els recursos presentats pels defensors, des de l’Habeas corpus fins diversos de llibertat en successives circumstàncies processals que ho permetrien, per aplicació de doctrines només emprades en altres temps pels delictes de terrorisme. Tampoc han estat tingudes en compte les nombroses proves documentals, especialment seqüències d’imatges filmades, que palesen el que realment va passar, ni els testimonis de ciutadans i membres del cos de Mossos d’Esquadra que eren presents.

El reguitzell d’irregularitats processals ha anat creixent amb l’assignació de magistrats no aleatòria, l’ocultació de proves a la defensa i manifestacions barroeres d’alguns membres de la judicatura que en un món normal els haurien d’inhabilitar per les seves funcions.

Més darrerament s’anuncia que els jutges pretenen aplicar unes sentències «exemplaritzants» que, segons alguns, ja estan escrites.

Des del convenciment que els senyors Cuixart i Sànchez no han comès cap delicte, ans al contrari, que la seva actuació en un moment concret va evitar violències i van contribuir decisivament a la dissolució d’una multitud que es manifestava contra l’ocupació d’edificis públics i locals de partits polítics, tota l’actuació judicial és manifestament irregular, tendenciosa i adreçada a castigar persones per la seva ideologia i pacífica actuació política.

Res em farà canviar de forma de pensar, de manera de veure el que ha passat durant aquest any.

No sé que són «sentències exemplaritzants» ni quin «exemple» volen oferir, si no és fer por. Entomar l’actuació del poder de l’estat perquè l’anterior, i sembla que també, l’actual, govern executiu no són capaços de manegar una qüestió política amb mitjans polítics i a l’àmbit de la política, és una ingerència en la separació de poders que contempla la constitució i recomanen els costums dels països que ens envolten.

El sistema jurídic espanyol hauria d’anar molt amb compte de com continua manegant aquests processaments, perquè el seu prestigi professional està en joc i ja n’han perdut prou amb el ridícul que han fet davant d’instàncies judicials a Bèlgica, Alemanya o Suïssa. Em sap molt més greu perquè, ara per ara, no en tinc un altre sistema judicial que l’espanyol que, per tots els senyals, roman ancorat en principis obsolets i comportaments predemocràtics propis d’èpoques que pensàvem superades. Lamentablement.

I no té bon remei. Penseu-hi.