PP, C'S, VOX... I les joventuts d'extrema dreta

Em va sorprendre, sincerament. Em refereixo a una entrevista recent on José Maria Aznar recrimina a Rajoy que l’espai de la dreta hagi quedat dividit entre el PP, Ciudadanos i Vox quan ell el va deixar «unit» al voltant de les sigles del Partit Popular. Que el senyor Aznar reconegui que comparteix espai polític amb un partit d’extrema dreta com Vox, que ho digui obertament i amb total normalitat, és com a mínim fascinant i no deixa de ser paradoxal. És com si jo digués que el Partit dels Socialistes comparteix espai ideològic amb el Partit del Treball de Corea del Nord.

Cal tenir present que Vox defensa, entre altres «perles», la supressió de les autonomies, l’eliminació de la Llei de Memòria històrica, qüestiona la continuïtat d’Espanya a la Unió Europea, exigeix la «supressió immediata dels organismes feministes», i un llarg etcètera.

Queden lluny els temps en què el mateix Aznar es confessava admirador i lector de Manuel Azaña i reivindicava una dreta «liberal» equivalent a la democràcia cristiana alemanya. Ara, més aviat ell i el senyor Casado deuen llegir un híbrid entre José Antonio Primo de Rivera i les memòries de Bernd Lucke, fundador del partit d’extrema dreta Alternative für Deutschland.

Quan tindrà aquest país, tal i com es mereix, un partit realment de centre dreta que defensi els valors de la democràcia cristiana des del respecte a la democràcia liberal sense tics ni intents de justificació o comprensió de dictadures com la franquista? Mai, pel que sembla.

Almenys ningú no el reivindica.

I això que, per ser sincers, aquesta mena de competició radical entre Casado, Rivera i Abascal (de Vox, i anteriorment diputat del PP), tots coincidents en atacar l’actual Govern progressista i feminista, i en acusar Pedro Sánchez de ser una mena de reencarnació de Fumanchú, té la seva equivalència literal també en l’extrema esquerra de casa nostra. I és que també em va deixar garratibat llegir fa uns dies una piulada d’Arran, l’organització considerada com una mena de joventuts de la CUP, commemorant el naixement de la República Democràtica Alemanya (la zona d’Alemanya comunista sota l’ocupació soviètica durant la guerra freda) i lloant les seves «victòries». Confesso que són tants els memes i les supressions d’identitat a les xarxes que vaig pensar era un perfil fals. Doncs no. Era, realment, el perfil de les joventuts de la CUP. Els havíem escoltat dir meravelles de «democràcies socials avançades» com la Cuba castrista o la Veneçuela de Maduro, sí; però lloar les «victòries» d’un estat stalinista, i aplaudir-les amb entusiasme em sembla massa...

Pensem-ho bé. Si tot era tan meravellós a l’RDA per què van haver de construir un mur per evitar que els seus habitants fugissin al Berlin occidental? Per què la dictadura no va durar ni un any quan el mur va caure, els soviètics van abandonar el país i va ser llavors quan es van celebrar unes eleccions lliures i democràtiques?

Si llegim les memòries de Margarete Buber-Neumann, una jove antifeixista refugiada a la URSS als anys 30 a qui la policia política de Stalin va lliurar a la Gestapo de Hitler, ens posaríem encara més les mans al cap davant d’aquestes afirmacions. La descripció que Margarete fa de com l’oficial de la Gestapo i l’oficial de l’NKVD es donen copets a l’esquena al pont del riu Bug mentre intercanvien presoners encara posa la pell de gallina, ara, 80 anys després. I qui va ordenar aquestes detencions? Walter Ulbricht i Wilhelm Pieck, els fundadors de la tan lloada i admirada República Democràtica Alemanya.

Quan un llegeix aquestes al·lucinants reflexions d’Aznar, Rivera, Abascal i Arran és quan més t’adones de la necessitat de reivindicar la vigència dels valors del socialisme democràtic, tan insultat tant per l’extrema dreta com per l’extrema esquerra. Al nostre país i al conjunt d’Europa, la necessitat que l’espai socialista creixi i sigui ferm, com sempre hem fet, en la defensa dels valors immortals de democràcia en pluralitat, igualtat social, drets i llibertats per a tothom i respecte a discrepar del que el tòtem que sigui estableixi com a cànon sagrat i veritat revelada, és més necessària que mai.