Tàrraco, el que has estat i com t'hem de veure

L’estimat amic i tarragoní fins a la medul·la Josep Maria Llort recordava fa pocs dies a través de Facebook una frase que va adaptar el gran Pons d’Icart: Tarraco quanta fuit ipsae ruinae docent, és a dir, «Tarragona, com de gran vas ser, aquestes ruïnes ens ho demostren». D’aquesta manera es referia a Tàrraco, el centre de culte imperial per a totes les províncies ibèriques, i lamentava, com molts tarragonins i tarragonines, el menyspreu que, des de fa més d’una dècada, està patint el patrimoni històric de Tarragona per part del govern local. La situació és entristidora.

La situació cada cop és més greu. El passat mes de setembre es van acomiadar fins a vint-i-cinc treballadors del Museu d’Història de Tarragona, fet que ha provocat que diversos conjunts patrimonials estiguin tancats parcialment per manca de personal. Hom ho pot considerar impossible, però a Tarragona estem veient com el nostre patrimoni històric és cada cop més infravalorat i menystingut.

En els últims anys hem estat testimonis de les ridícules partides destinades a la millora i al manteniment dels espais culturals i dels monuments declarats Patrimoni Mundial de la Humanitat. Fa anys que la Casa Castellarnau i també la Casa Canals es van tancar al públic i en els darrers mesos també hem estat testimonis del tancament, sense previ avís i durant diversos dies, d’altres espais culturals de gran interès com són l’Antiga Audiència i el Fòrum de la Colònia. Recordo els centenars de turistes esperant davant les portes sense cap mena d’informació... I fa pocs dies ens arribava una altra mala notícia: L’equip de govern (PSC-PP) taparà les restes arqueològiques de Ca l’Agapito per manca de recursos financers.

Hem de dir prou. Potser ja fa temps que s’hauria d’haver parat els peus a aquesta dinàmica de reducció, indiferència i desconsideració envers el nostre patrimoni històric. Ha arribat el moment de ser capaços de mantenir el patrimoni tarragoní en condicions adequades, de treballar en la seva prevenció i de projectar-lo al món amb la magnificència i dignitat que es mereix.

Els edificis i monuments que integren el patrimoni històric representen un element que pertany a la història i a la tradició d’un país. Com assenyala l’etimologia de la paraula, el patrimoni ens arriba dels pares, dels avantpassats. Es tracta d’un conjunt de béns d’un valor incalculable, que es transmeten de generació en generació i que l’administració té l’obligació de conservar i difondre. A Tarragona tenim la immensa sort de disposar d’un patrimoni excepcional, amb uns monuments romans únics al món i béns medievals, jueus i de l’època modernista insòlits.

Seria extraordinàriament engrescador començar aquesta nova etapa de coratge, serietat i responsabilitat on, d’una vegada per totes, el patrimoni històric torni a ser una de les majors prioritats de l’administració local. El primer pas ha de ser la readmissió immediata dels treballadors del Museu d’Història de Tarragona i la reparació, recuperació i reobertura de tots els espais històrics.