L'Europa que ve

Amb la celebració de les eleccions europees el pròxim 2019, es posaran sobre la taula de discussió molts dels temes que fins ara surten als mitjans de comunicació, però que encara no podem valorar la seva capacitat d’influència real sobre un nou model de convivència que, en tot cas, no serà el mateix que fins ara ha tingut la Unió Europea.

Els problemes evidents que comencen pel Brexit; passen per les respostes al problema de la immigració, amb dubtes generals de com gestionar l’arribada de la gent; la qüestió de la seguretat lligada al terrorisme i; finalment, com fer possible la nostra supervivència en un entorn fronterer on els nostres veïns del sud del Mediterrani no acaben de concretar el seu futur; són tots ells «equacions» de difícil resolució si, a més, volem mantenir una sèrie de «drets i lideratges» posats en dubte per una internacionalització que a fet variar el paper que fins ara havia desenvolupat la vella Europa.

És cert que s’han fet esforços per superar tot el que esmento, buscant opcions i estratègies, a vegades inviables, però que sempre han propagat el positivisme per damunt de qualsevol altra qüestió.

Per altra banda, tampoc es pot oblidar el conflicte intern amb l’aparició d’opcions polítiques partidistes, amb discursos on el tema nacional prioritza sobre qualsevol altra, així l’existència de grups de ciutadans que se senten castigats i indefensos per una dinàmica econòmica, i fins i tot tecnològica, que els «aparca» del mateix progrés social, o també el «pensament col·lectiu» de què les garanties pels nostres fills poden ser minses; són fets que tindran el seu pes en el nou parlament Europeu.

En qualsevol cas i per damunt d’aquestes negativitats evidents, el que és cert és que Europa encara representa democràcia, divisió de poders, benestar i, per damunt de tot, llibertat, tant en l’àmbit de premsa com de respecte a les minories, i no seria lògic que això es deixés perdre en funció d’una divisió, evident, però que amb les seves suposades alternatives no dóna garantia de res.

És inqüestionable que es necessitaran fer reformes en profunditat i que el debat serà difícil i complicat, però crec que l’anhel d’una Europa unida encara pesa més que anar cada estat per la seva via, i és aquí on segurament es produirà un altre «enfrontament», el pes dels Estats i el seu interès per no renunciar a part del seu poder, esperem que el seny s’imposi i se sàpiga reconstruir una Europa que no és perfecta, però que, en tot cas, encara pot garantir vies possibles de convivència per damunt de la disbauxa permanent que suposaria una desaparició de la Unió.

No oblidem aquí qüestions com les que es refereixen a la tasca dels organismes financers comunitaris, que han garantit uns interessos baixos per un deute públic inacabable en el seu creixement i que ara també hauran de passar el seu «examen electoral», en tot cas, el resultat electoral pot portar canvis importants, esperem que la filosofia que s’assenti sigui la d’afavorir a les persones per damunt d’altres conceptes com fins ara, constituint el primer pas per apropar la comunitat als més dèbils i als més incrèduls.