Ja sabeu que sóc inculte i poc moderat, així que el més normal seria que vomités aquí el que penso dels centenars de folis amb capçaleres grandiloqüents que corren pels mitjans aquests dies. Però m’he cansat de llegir burrades i m’estimo més mirar els dibuixets d’El Jueves, així com a mínim ric. Tot i això fregaré el travesser amb una anècdota. Enguany fa 43 anys que vaig tenir a les meves mans per primera vegada una resolució judicial. La vaig agafar amb respecte i por de la mà del procurador dels tribunals Pere Huguet Ribas al seu despatx del Raval Robuster de Reus perquè en fes tres còpies. Jo tenia catorze anys i, en el meu temps lliure, feia de fotocopiadora (no existien les elèctriques), perquè un matrimoni de Falset, amics dels meus pares, va insistir en el fet que el senyor Huguet em conegués, ja que jo mecanografiava a la velocitat que el Casado es treu una carrera. Ell es deia Lluís, conegut com el Boter, i ella es deia Providència. Ja sabeu que al món judicial els tràmits senzills que ordena el jutge s’anomenen com ella: providència. Així que cada vegada que el procurador em donava un escrit per fer còpies, a dalt de tot duia escrit en majúscules: «PROVIDENCIA». Així, vaig començar a pensar que la senyora que m’havia aconseguit la feina era quelcom més important que una pagesa de Falset. Un dia, el Martínez, el secretari d’un dels jutjats de Reus, em van preguntar qui era jo i, en comptes de dir que treballava per l’il·lustre procurador, em vaig fer l’important: «Sóc amic de la Providència». Ell em va contestar amb la cigarreta a la boca: «¡Qué casualidad! Mira, y yo tengo un auto».