Recordeu aquella senyora a qui li preguntaven per les grans superfícies i va contestar: «¡A mí me habla más ‘sensillo’!?». Doncs d’això vull parlar, de la mania de complicar les coses quan podrien posar un nom senzill que tots entenguéssim a la primera. Per exemple, per escriure un llibre, vaig anar a la Comisaría General de la Policía Científica del Cuerpo Nacional de Policía, a Madrid. Fins i tot en sigles seria llarg COGEPOCICUNAPO. Va, perquè no dieu que critico els «mesetaris», posaré un altre exemple més proper. Imagineu que teniu un cosí que és: «Director de l’Àrea de Mediació, Negociació i Responsabilitat Social Corporativa de la Comissaria General de Relacions Institucionals, Prevenció i Mediació del Cos dels Mossos d’Esquadra». Què? Hauria d’imprimir les targetes de visita en DIN A3.
De tant en tant, participo en alguna xerrada amb persones d’un nivell intel·lectual elevat, com a mínim, molt més que el meu. Ells se sorprenen de què parli i escrigui com es fa al carrer, a nivell del primer pis, però coincideixen en el fet que és un exercici necessari per als seus cervells, que no baixen d’un vuitè.
Ja haureu llegit als meus articles paraules o insults que no trobeu en altres articles d’opinió. Per a mi, el llenguatge acadèmic només té una finalitat: semblar més llest parlant de manera que ningú t’entengui. I ja, si parlem del llenguatge dels juristes, llavors ja us recomano que estudieu Jeroglífics a la UB. Perdó, al Centre d’Egiptologia del Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Respiri.