Als Quatre Vents
Posar els bens en comú
Arquebisbe de Tarragona
Hi ha un text breu en els Fets dels Apòstols que narra un traç fonamental en la vida dels primers cristians que va causar admiració en la societat de la seva època i continua produint-ne en la nostra.
Diu aquest text: «Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú» (Ac 2,44-45).
El porto aquí amb motiu de la celebració avui de la Jornada de Germanor que celebra l’Església. Es podria afegir també els esforços de l’apòstol Pau perquè les esglésies que anava fundant s’ajudessin entre elles en cas de necessitat.
També avui estem cridats a posar els recursos en comú. La manera d’entendre-ho és que l’Església no és una entitat, sinó sobretot una família, la dels que es consideren fills de Déu. Aquest títol no és un ornament, sinó una exigència de caritat.
Les persones no poden pensar: jo em cuido de mi mateix i no faig mal a ningú. No n’hi ha prou, ni a nivell personal, ni familiar, ni tan sols de les comunitats eclesials que són les parròquies. Si una està en disposició de fer-ho ha d’aportar ajuda a l’arxidiòcesi per contribuir a sufragar les necessitats generals.
Les estructures de l’Església diocesana estan al servei de tots, no estan tancades només als catòlics. Els temples i ermites, els serveis de la cúria diocesana (patrimoni, economia, mitjans de comunicació, secretaria, etc.), Càritas, la Llar Natalis, els espais de l’edifici Seminari (l’anomenat Centre Tarraconense) amb la seva biblioteca, els museus diocesà i bíblic, l’arxiu històric, la Catedral, el Seminari Major Interdiocesà, etc. estan al servei de tots.
Aquest servei és possible gràcies a la solidaritat. En aquest aspecte vull expressar el meu agraïment com a arquebisbe de Tarragona a les persones particulars i empreses que ajuden de manera permanent o esporàdica al sosteniment de tantes activitats que tenim entre mans.
Igualment va la meva gratitud als qui ajuden a portar els comptes, a gestionar l’economia diocesana, laics moltes vegades voluntaris que posen al servei de la nostra Església la seva capacitat professional i la seva dedicació de temps a una tasca tan necessària.
Per descomptat l’economia no és el més important en la vida eclesial, sinó l’agermanament en l’oració i la unitat entre els fidels. Això no obstant, la caritat entre nosaltres és, com en la comunitat dels primers cristians, la conseqüència i prova que vivim una fe autèntica en els ensenyaments de Jesucrist