El debat de l'aigua

Ara que tres comunitats autònomes (Balears, Navarra i Andalusia) preparen lleis que obligaran als establiments d’hostaleria (bars, restaurants i hotels) a oferir gratis aigua potable sense envasar, ja sigui osmotitzada o de l’aixeta, potser és el moment de recordar quan aquests establiments tenien a taula una ampolla d’aigua amb la que els estudiants i la gent de pocs recursos allargaven el cafè, sobretot a l’estiu, tot fent el que es coneixia com una «copa d’estudiant», permetent-los passar mitja tarda tot fent-la petar amb els amics.

En aquell temps, era queixa habitual de cafeters i restauradors la de que la gent ocupava la taula amb una consumició mínima. Justament la contrària a la que avui sentim per part d’alguns clients que expliquen que, en alguns establiments, sobretot turístics, es senten empesos a abandonar la taula per la pressió del cambrer que malda per alliberar la taula que ells ocupen.

La nova proposta desperta reaccions de tots els colors. I imagino que el debat just s’enceta. Però convindria no oblidar que no fa massa anys, a qualsevol restaurant el pa venia directament a taula, el demanessis o no. I a molts llocs aterraven a taula unes olives o un parell de talls de fuet sense que haguessis ni tan sols agafat la comanda.

I és que la restauració, en la versió de donar àpats, esmorzars o simplement refrescos, és una feina on la cortesia i els detalls sempre han d’estar presents. I l’aigua no hauria d’haver abandonat aquesta cortesia. De la mateixa manera que les tovalles o els escuradents.

Però hem caigut en mans de la rendibilitat. I com que un tovalló de paper és més barat que dur a rentar un tovalló de roba, fins i tot establiments amb pretensions ja el treuen a taula sense posar-se vermells, mentre posen mala cara quan algú s’atreveix a demanar un got d’aigua de l’aixeta.

Cert però –no tot han de ser crítiques– que aquests mateixos restauradors han vist com, amb la invasió de les targetes de crèdit, les propines que, al meu entendre, compensaven les atencions, han passat a millor vida. Perquè clar, com deia aquell castís de l’altiplà: «Lo dado por lo quitado».