La Núria Bea em va presentar fa un any i mig l’Alejandro Fernández. Sabia que existia perquè un dia, vivint fora de la ciutat, vaig sentir aquella cançoneta de la Lady Gaga que l’identificava. Llavors vaig pensar que els ideòlegs del PP l’havien encertat, perquè crec que al món hi sobra política i hi falta sentit de l’humor. Va ser amable i educat, tot i que les falanges de la meva mà van quedar com les del pobre Kashogui. És veritat que diuen que, quan et presenten algú i et dóna la mà mullada i flàccida, no te n’has de refiar. Doncs valorant els quilos de força de la seva mà, a l’Alejandro li hauria deixat les claus de la meva caixa forta. Total, a dins només hi guardo algun secretet de periodista per si és necessari fer dimitir algú. M’ho va ensenyar el Villarejo.
Ja sabeu que Alejandro va encunyar el 6 de setembre del 2017 aquella frase de «Hasta que se hiele el infierno».
Els periodistes, que som molt dolents, acostumem a investigar. I he sabut que el dia d’aquella votació parlamentària era Sant Faust. Qui era aquest home? Pels que no teniu un màster: un infeliç que va fer un pacte amb el diable per aconseguir ser feliç. Lligueu la cosa? Infern, Faust, infeliç, pacte. Tot quadra.
Llavors he continuat investigant i he rebuscat on estaria aquell «infierno helado», i ho he trobat a un titular de la premsa: «Troben una superplaneta gelat». Està clar que aquest deu ser l’infern del qual tant parlava el pepero, i al qual jo ja he batejat com «Alejandría». Per cert, que no hi aniré mai, perquè està a sis anys llum i a veure qui és el guapo que paga després la factura d’Endesa.