Em suggereix el cap que no parli tant de mi als articles. Quan em doni el pernil al Nadal, ja li faré cas. Té raó, però com que el que veig val tant poc la pena... Ei! Que quan passi alguna cosa interessant, no sé, per exemple, una absolució o un indult, tornaré a parlar del paisatge.
Doncs us vull explicar que estic negociant per tornar a la televisió. Sí, sí, una activitat periodística que es defineix a la perfecció amb el que va dir el Manquiña a Airbag: «Interesante y estresante». Imagineu que després de fer deu anys de redactor de successos vaig passar a què em vestissin de nen a la televisió d’Andorra i em llencessin amb una harmònica a una piscina envoltada de neu amb el Santi Millan. El títol podria ser: de la comissaria a Caldea. No, no he dit caldejat a una comissaria, que és ben diferent. Abans de fer de nen de l’harmònica per televisió, em van demanar fer una careta de presentació d’un programa de TV3. Em van vestir de Paco Martínez Soria, amb camisa de quadres de franel·la amb el botó del coll ben tancat. Es tractava de fer aquell gag tan divertit del pastís de nata a la cara. Havien de ser cinc minuts, però quan no fallava la càmera, faltava alguna llum. Total, que em vaig passar una tarda rebent pastissades a la cara. Quan vaig acabar, la maquilladora em va netejar, vaig anar al lavabo, em vaig mirar al mirall i vaig pensar què feia jo a la tele i el que dirien el comissari Holgado, el magistrat Jareño o el fiscal Parra si em veiessin. L’endemà vaig preguntar com havia quedat la gravació. Ho havien descartat. Espero que al meu futur televisiu no em llencin pastissos, m’agraden més els bitllets.