Menys circ i més parlamentarisme, senyors Rufián i Casado

Comença a ser asfixiant. La intolerància, el menyspreu, la falta de respecte, la difamació, les burles... no només a determinats perfils anònims de Twitter, sinó també al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya, per part de persones amb responsabilitats polítiques molt importants que haurien de ser exemplars en el respecte escrupolós a les veus democràtiques discrepants a les seves opinions, és asfixiant. A què ens condueix aquesta espiral de menyspreu col·lectiu? A res de bo, això segur.

Només en les dues darreres setmanes s’han viscut en seu parlamentària escenes lamentables que provoquen vergonya aliena. El mateix president Torra acusant de falta d’humanitat als socialistes i vexant Miquel Iceta dient-li que la seva incapacitat d’humanitat i cinisme «està en aquests moments regalimant cinisme per l’escala noble (del Parlament).» Paraules impròpies d’un president de la Generalitat.

Igual com les del líder del PP, el senyor Casado, acusant el president del govern espanyol de ser colpista en plena sessió al Congrés. Es va excusar, després, el senyor Casado per aquesta acusació infame sense precedents a la nostra història democràtica? En absolut. Al contrari. Segueix acusant el Govern del canvi de Pedro Sánchez de ser «complices de los golpistas».

La cirereta del pastís d’aquest súmmum de despropòsits, l’ha posada aquesta setmana el diputat d’ERC al Congrés, en Gabriel Rufián. Tots i totes coneixem el senyor Rufián, algú que ha demostrat reiteradament ser metafísicament incapaç d’articular una intervenció sense desqualificar, difamar o insultar directament a qui consideri objecte del seu menyspreu. Dimecres va superar-se a ell mateix i es va dedicar a assenyalar a qui considerava «el ministre més indigne de la història», senzillament per la seva adscripció a una entitat de la societat civil. Més li valdria, amb tots els respectes, exigir-se a ell mateix el decòrum que demana als altres, en lloc d’alliçonar sobre moralitat. Es recorda el seu lamentable missatge de Twitter «155 monedes de plata» que va fer trontollar el llavors president Puigdemont quan, en un moment de lucidesa, estava disposat a convocar eleccions per evitar la insensatesa de la DUI, el dia anterior al desastre? Podem entendre d’aquell tuit que injuriar i titllar de Judes el president de la Generalitat va ser la màxima aportació del diputat en unes circumstàncies en què sobraven les injúries i es necessitava més intel·ligència política i sentit de país que mai? No necessitem cap circ. I menys ara, que ens cal més parlamentarisme de veritat que mai.

Diguem-ho clar: n’hi ha alguns, i els senyors Casado i Rufián en són exemples paradigmàtics, que conscients de la seva falta d’arguments i de persuasió democràtica redueixen la política a una tessitura amic-enemic. Com una mena de relació entre els propis i els estranys. «Nosaltres» i «ells». Aquest enemic que s’han fabricat és la clau per l’autoafirmació de la seva identitat política (i de les seves expectatives de triomf electoral). No busqueu argumentació lògica des del respecte perquè no n’hi ha. O bé amb ells o bé ja ets «cómplice de los golpistas» o bé «còmplice del feixisme». No hi ha salvació fora del dogma que volen establir. A aquests nivells han rebaixat la política, quan més política cal.

Malgrat aquesta dinàmica molt perillosa, els socialistes volem adreçar un missatge d’esperança a les persones que es queden estupefactes davant d’aquesta allau d’intolerància que ha envaït part de la vida política. Nosaltres no cedirem als missatges d’odi ni d’estigmatització de ningú. El PSC és avui la garantia de la convivència en llibertat i del respecte democràtic a la discrepància política al nostre país. No caurem mai en els improperis ni en les difamacions. Més que mai reiterem el nostre compromís per aprofundir en la via del diàleg i del respecte institucional i polític. Som un sol poble, pacífic i exemplar en la seva diversitat. Nosaltres volem ser la veu de tots aquells que rebutgeu els insults i xous, i que voleu seguir recorrent el camí de la llibertat, del pluralisme i de la convivència. Amb progrés social per a tothom. Com sempre hem fet al nostre país.

I un darrer suggeriment a aquells que es passen el dia acusant-se mútuament de «golpistas» i «feixistes» (i que ens acusen als altres de ser «còmplices» senzillament perquè no pensem com ells). Vosaltres teniu també una gran responsabilitat. Sí, perquè hi ha el perill que aquesta hostilitat intolerant que es manifesta al Parlament i al Congrés, es traslladi qualsevol dia al carrer. I aleshores serà massa tard per lamentar-ho. Perquè no fa falta ser un especialista en semiòtica per saber que la intolerància que busca verbalment la destrucció de l’altre es transforma en ritual, i que quan aquest element simbòlic es trenca, aleshores apareix la violència real. I ningú, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya, més enllà de grupuscles radicals, vol violència. El 99% vol conviure en llibertat.