El relativisme dialèctic

Cada cop ens anem acostumant més a què les noves que es publiciten queden superades, malgrat la seva possible transcendència, per alternatives que en un model d’ingent informació rebuda, fan que tot es converteixi en «relatiu», malgrat que, puntualment, la importància sigui més concloent del que finalment valorem.

Certament, estem instal·lats en un model de comunicació, a on la novetat es supera permanentment, amb el que això suposa a l’hora de «saber reflexionar o valorar» cada informació; no sé si aquesta formula és interessada o conseqüència de la «velocitat» en que vivim i que afecta a tots els comportaments socials de manera indiscriminada, però el que és evident és que, repetidament, podem passar per damunt de missatges vitals als que no els hi donem cap importància, quan en sí mateixos incidiran més del que puguem sospitar en el nostre model de vida.

L’evidència de que la relativitat s’apodera de tot és que «si parem per un moment» i valorem determinats efectes globals que es produeixen, segurament hauríem de poder dir quelcom o, al menys, exigir als nostres representants respostes concretes al respecte, malauradament «la urgència constant» fa que tot quedi superat al moment i siguin altres novetats les que substitueixen a les anteriors.

També des del món polític, estem en aquesta dinàmica, i així, el que avui és vital i bàsic, es torna per moments en accessori i sense cap incidència, en funció d’una manera de tractar la cosa pública des del punt de vista pràctic, on el dia a dia és l’estrella que tot ho condiciona, deixant de costat les estratègies de futur que ni compten, ni suposen una aposta per un demà millor.

El panorama que exposo té els seus exemples concrets a tots els nivells, i així, parlem del que parlem, l’evidència relativa té el seu espai d’influència absoluta; com pot ser que a nivell social acceptem com normal els disbarats que es cometen amb els més dèbils de la nostra societat, que procurem, entre tos, «blanquejar» amb un auto convenciment del propi impossibilisme per donar respostes possibles; o perquè oblidar-nos de temes econòmics emblemàtics, com l’endeutament de la cosa pública, que posa en perill el sistema de pensions, que hauria de ser «sagrat», però que està en permet perill real; sense oblidar-nos de temes globals i la seva incidència directe a casa nostra, com la referència al tipus d’interès a aplicar al deute de les administracions públiques; o fins i tot, determinats moviments d’enfrontament bèl·lic, «maquillats» en funció de no se sap quins interessos amagats.

És evident que si entrem en el concepte del «relativisme» en si mateix, al llarg de la història, el tema encara es pot complicar més, però per a mi, el que és evident, és que l’opció que està instal·lada a la nostra societat comporta una allau d’escepticisme que indirectament, fa que els valors i les veritats no existeixin, amb el que això pot suposar per un futur incert on la divisió del món, a tots els nivells, no sé a qui beneficia. Segurament el conflicte d’interessos i la inexistència de fins comuns, fa que la situació descrita es vagi consolidant; no obstant, no estaria de més valorar el que això comporta, no sigui que arribat el moment sigui impossible reconduir aquesta dialèctica, avui indiscutible.