La ciutat dels nens, ciutat de tots

L’objectiu d’un alcalde és sobretot que la ciutat pugui ser viscuda. Per tothom. Ser viscuda no només des de l’òptica de les persones en edat de treballar, i en bona part de reproduir-se, des de les seves necessitats i tràfecs. Si no també i sobretot des de la perspectiva de qui no té responsabilitat generacional en empènyer l’economia, la cultura o l’oci cada cop més comercialitzat. De ben segur que les capes més productives de la societat són indispensables perquè tot tiri endavant, però també és segur que la ciutat pensada en paràmetres que s’acomodin a les necessitats dels nens i de les persones grans serà més agradable per tothom.

El psicopedagog italià Francesco Tonucci ens proposa ajupir-nos i veure la ciutat des de la perspectiva dels nens. No com un exercici d’infantilització col·lectiva, ben al contrari: com la recuperació dels carrers i les places com a espais d’intercanvi, com a llocs on aturar-nos, parlar, mirar aparadors o badar, no només com a vies que ens porten d’un lloc a un altre. Llocs de tots per descobrir diàriament. Espais que la mateixa convivència, el fet de ser compartits amablement per la gent de diferents edats i estaments, els converteix en més segurs. Espais on el vianant tingui més drets que els cotxes, l’home tingui més drets que la màquina.

Des d’una línia teòrica ben diferent i gens naïf, Friedrich Nietzsche escrivia que el procés de trànsit de l’esperit de l’home per arribar al superhome tenia tres etapes: primer és camell, després lleó i finalment nen. Per què el nen en l’àmbit superior? Perquè es mou per curiositat, per ganes d’aprendre, d’experimentar, sense preceptes ni prejudicis. La conseqüència d’aquesta actitud és la creativitat, la generació de coses noves, l’afirmació personal i l’avenç col·lectiu.

Els nens han de recuperar el dret a anar a l’escola sols, caminant un quart d’hora o més si cal, que no és res per a ells, i anar-hi amb els seus amics. Conèixer els carrers i les tendes que es troben pel camí. Avui en dia els nens no coneixen la ciutat on viuen, són transportats de la casa a l’escola, de l’escola a l’activitat extraescolar, de porta a porta, no sigui que no sé què els pugui passar. Han de poder jugar sols i participar en activitats sense la presència constant de pares, mares o monitors.

Necessitem una ciutat per a la gent i per tenir-la ens va molt bé aquesta mirada amb ulls infantils. El que és bo per a ells serà bo per a tots, perquè en definitiva necessitem carrers, parcs i places a escala humana. Carrers que compleixin moltes funcions alhora, que els puguin gaudir diferents tipologies de veïns a diferents hores del dia i si convé tots a la vegada. La plaça on la persona gran pren el sol o fa els seus exercicis a unes hores, els nens l’utilitzem com a campament de jocs en altres moments i els joves s’hi troben per les seves coses. Punts de trobada que no estiguin mercantilitzats.

La ciutat dels nens i de la gent, només existirà a través d’un gran acord ciutadà. Un pacte no escrit que ens doni llibertat i confiança a tots i que comprometi a tots els agents ciutadans: pares, veïns, comerciants, taxistes, treballadors públics, etc. Perquè la ciutat de tots l’hem de fer entre tots.