El que s'amaga darrere les pintades

La matinada de dilluns les seus del PSC de Tarragona i Valls van rebre la «visita» no desitjada de grups d’intolerants que es van dedicar a mostrar la seva ignorància i menyspreu de la democràcia insultant-nos amb pintades. «Botiflers», «lladres», «traïdors», etc. Lamentablement no és el primer cop que les seus socialistes són atacades pels fanàtics i, desgraciadament, tampoc podem assegurar que sigui l’última ocasió en què siguem víctimes dels apologistes de la intolerància.

De fet, la decisió del Govern del canvi de Pedro Sánchez de treure les restes del dictador de l’anomenat Valle de los Caídos ja ens va valer l’atac de grupuscles feixistes que es van dedicar, amb nocturnitat i covardia, a vexar diverses seus socialistes de les nostres comarques amb pintades com «rojos» o «el Valle no se toca», i més amenaces. Paradoxalment, intolerants de signe contrari però amb la mateixa matriu conceptual de considerar qualsevol que discrepi de les seves opinions com a enemics irreconciliables, es dedicaven també els mateixos dies a embrutar-nos amb pintades tipus «feixistes» o «no dormireu mai tranquils» les façanes de les nostres seus.

Tampoc és nou. La història del segle XX demostra que tant pel feixisme com per l’estalinisme la socialdemocràcia i el socialisme democràtic han estat l’autèntic enemic, la gran bèstia, el gran Satan, els «social-traïdors» o els «rojos indesitjables» que calia assenyalar, atacar i destruir. Com fos. Sense escrúpols. Tant als camps de concentració com als gulags.

Però durant el segle XX no hi havia xarxes socials. I així es van estalviar certes manifestacions de menyspreu que sovint monopolitzen els comentaris que acompanyen als tweets. Del reguitzell de desqualificacions que seguien al tweet en el que condemnàvem aquesta doble agressió dos m’han semblat representatius de l’actual clima d’intolerància imperant a sectors minoritaris, sí, però no residuals de la nostra societat. El primer ens venia a dir que realment ens mereixem aquests atacs perquè «som còmplices del règim feixista que representem». Típic del manual del bon estalinista. Tot allò que es permeti dubtar o qüestionar el considerat tòtem sagrat elevat a la categoria de pensament únic és «feixisme». Discrepar de l’independentisme unilateral i de la DUI és «feixisme». «Feixisme» a tutti plen. Segon comentari: «Eso para que sigáis dialogando con los de los lacitos, que parecéis tontos.» Prohibit, doncs, parlar amb els que tenen una opinió diferent de la nostra. Prohibit dialogar, discrepar des del respecte, empatitzar amb les posicions del considerat «altre». Prohibida la pluralitat a Catalunya i Espanya, doncs.

Davant d’això, de les pintades, dels atacs i dels comentaris, a tots els intolerants i fanàtics que es dediquen a insultar-nos m’agradaria deixar-vos clara una cosa: ningú aconseguirà que els socialistes caiguem en l’odi o que considerem a qui no opina el mateix que nosaltres com a «feixista» o «colpista». Defensem la llibertat d’aquells demòcrates que opinen diferent de nosaltres, des de la discrepància respectuosa. Per tant, des del PSC condemnem totes les agressions, totes, no tan sols les que ens afecten a nosaltres, que ataquin qualsevol partit democràtic o entitat de la societat civil. Ens refermem en el nostre compromís per bastir un país respectuós, amb convivència i llibertat en pluralitat. La llibertat és indestriable, no només afecta les posicions considerades «pròpies» sinó també les considerares «alienes». Respecte per a tothom i respecte també per a les institucions democràtiques. Sense violència. Parlem de valors democràtics essencials que hem de saber preservar i garantir.

I és aquest empeny permanent que ens anima a seguir lluitant per garantir aquesta Catalunya i aquesta Espanya plurals, cíviques i obertes a la discrepància. És aquest compromís ètic i moral que ens permet dormir molt tranquils malgrat els atacs i les insídies d’aquells que són incapaços de manifestar raons i que tan sols saben expressar-se amb insults i amenaces. Perquè sabem, com diria algú, que estem al costat correcte de la història.

La història que s’escriu allargant la mà a qui pensa diferent de tu, buscant amb ell els imprescindibles espais de consensos que ens permetin sortir de l’atzucac. Des del diàleg, com sempre hem defensat els socialistes, i sense insults i amenaces que nosaltres mai hem practicat.