Cristina Fallaràs és una periodista que va passar de ser subdirectora d’un diari a ser desnonada amb dos fills. La van fotre fora, com al 65 per cent dels periodistes del país. Ella narra l’experiència amb tota la ferida oberta, sense benes ni mercromina. La vaig conèixer en una festeta de gent de RAC1. La Cristina és un animal de la comunicació i crec que un exemple del que és dir les coses pel seu nom. Ella, quan explica el que li va passar (quedar-se al carrer, robar o viure a una cabanya al bosc) diu coses que ens haurien de fer pensar. «Y de ahí nace una rabia sorda que es una construcción política. En España hay tres millones de familias en cuya casa no entra nada, ni un sueldo». Si et treuen la manera de guanyar-te la vida i et treuen un sostre, se’t trenca la identitat. Llavors, cap dels quatre pilars funcionen: treball, professió, família i independència. Llavors et preguntes: on està el sistema? El que hi ha és la certesa de la violència. «De repente, dices: ‘Contra mí se ha ejercido una violencia’». L’Alícia era una dona de vida normal del barri de Chamberí, a Madrid. Divorciada, amb un fill, educada i ben vestida, prenia cafè amb les amigues cada tarda. Excepte dilluns. No va anar al cafè perquè era morta. Es va llençar des del cinquè pis quan anaven a desnonar-la per impagament del lloguer. L’Alícia, probablement, és víctima d’aquesta violència sense armes que defineix la Fallarás. La d’un país injust al qual li preocupa més que tanqui un banc o una elèctrica que la vida d’una dona de barri. Us recomano que la recordeu quan aneu a votar.