Els detecto de lluny. Ja són un exèrcit. Tot comença amb un somriure, que es va ampliant a mesura que m’acosto. Llavors, sento aquella frase que regala el meu ego i compensa els matins en calçotets, despentinat, pensant que collons escriuré. «Cada dia llegeixo el seu article», diuen. Els del somriure són els lectors que em reconeixen com «el de l’articlet del Diari Més». Jo, de vegades no sé què dir a banda de «gràcies», però ells continuen amb les lloances.
A la presentació del llibre de l’amiga Margarida Aritzeta, Rapsòdia per a un mort (la millor novel·la que llegireu a la vostra punyetera vida), un senyor em va reconèixer. Després d’afalagar-me, va cridar a la dona «nena!, a veure si el reconeixes?» i jo allà com al Museu de Cera. Hi havia la Dolors Figuerola amb la seva mare, també enganxada al meu articlet. Al Teatre Tarragona una noia, la Clara, em mira i diu «vostè és el de l’article del Més?». A Barcelona, el cap de premsa de Nissan, el periodista Lluís Amiguet, el Ramon Puig... M’han dit que fins i tot corre per WhatsApp. A la Seguretat Social, al Concurs de Castells, a la benzinera, a les presentacions de llibres... Bé, us agraeixo que us agradi una idea amb què vaig pretendre exclusivament guanyar pasta. I ho he aconseguit tot: afecte, petons, riures... Menys forrar-me. Ara el que podríeu fer és, al mateix temps que dieu que us agrada molt l’article, dissimuladament fiqueu una mà a la butxaca i traieu un euro. Així, el que tindrà el somriure serè jo. Au, lectors, aquí teniu el meu «disco dedicado» a mode d’agraïment, com a les ràdios de poble, perquè si no em fallen els comptes, ja en són 200.