La lluita a l'Atenció Primària és la lluita de totes

Les professionals de l’atenció primària han decidit plantar-se davant la insostenible situació a la qual han de fer front per dur a terme la seva feina. La responsabilitat d’aquelles persones a qui hi confiem la nostra salut és enorme, i comprovar que any rere any els recursos han anat minvant però el nombre de pacients segueix essent el mateix, ha der ser francament desesperant. La sobrecàrrega assistencial derivada de la manca d’inversions i de personal, amb tot el que aquesta comporta per a professionals i per a població usuària, és el que ha originat la present vaga d’una setmana.

Una protesta tan justificada que sorprèn que no s’hagués produït abans.

Com acostuma a ocórrer quan es convoca una vaga, hi ha qui es queixa i qui considera egoista la decisió dels treballadors i treballadores. En el cas de la sanitat, el conflicte amb la població es complica en tant que ja hi ha molta gent molesta amb les llargues llistes d’espera. Convé que no oblidem que la lluita que estem veient aquesta setmana té com a objectiu que les professionals que han de vetllar per la nostra salut ho puguin fer en condicions dignes. En aquest sentit, no es tracta d’una simple qüestió d’empatia, sinó que el conjunt d’usuàries hem de comprendre que aquesta és també la nostra lluita i que li hem donat suport.

Sentim a les professionals de l’atenció primària afirmar que la situació és totalment insostenible. Tenen raó. Fa temps que ho és, i, si s’ha sostingut, ha estat per elles. Portem anys de col·lapse a les llistes d’espera, la saturació a les urgències dels hospitals s’ha cronificat com a conseqüència, entre altres motius, de les retallades a l’atenció primària. Unes retallades engegades per Marina Geli el 2010 i executades per Josep Prat al capdavant de l’ICS i que van comportar la pèrdua de prop de 3.000 professionals de l’atenció primària i mig centenar de serveis d’atenció continuada vinculats a l’atenció primària. És innegable que la solució implica dotar de més recursos els diferents serveis d’atenció primària, continuada i urgent i acabar amb la precarització de les professionals, augmentant les plantilles i millorant les condicions laborals. Però hi ha una qüestió central que sovint s’obvia: el model. És imprescindible un canvi de sistema, cal una esmena a la totalitat d’un model de concertació público-privada que afavoreix els interessos privats, i que perjudica, cada vegada més, tant a usuàries com a treballadores. No podem permetre que amb diners públics hi hagi qui fa negoci, sigui darrere d’empreses privades o de fundacions beneïdes per l’església. L’única garantia que tots els diners, fins al darrer cèntim vagin a parar a tenir cura de la nostra salut és evitant ens intermediaris que utilitzin l’erari públic per atorgar-se uns honoraris astronòmics.

El model autonòmic, i el seu corresponent sistema sanitari, ja no admet més pedaços, urgeix un procés constituent que defineixi un nou model de sanitat 100% públic, és a dir, de propietat, finançament, de gestió i de prestació públiques. I sí, cal desenvolupar-lo en el marc de la construcció de la República Catalana, perquè és l’única forma de donar resposta a les necessitats de cobertura sanitària universal i garantir unes condicions laborals dignes per al conjunt de professionals que treballen en l’àmbit de la salut.