La Pepita i el Joan es casen demà. Són enemics meus. A diferència de vosaltres, jo, a més d’amics també tinc enemics, sóc periodista. Fa 4.328 dies que comparteixen casa i gos, copulen i discuteixen, com un matrimoni. Però, demà, un ramat de 250 persones aniran a celebrar que es casen per tenir una vida junts que els permetrà compartir casa i gos, copular i discutir. D’aquí a set anys (això està estudiat) probablement se separaran i un advocat, una API, un notari i un camió de mudances hauran de treballar per ells a canvi d’uns quants sestercis.
Ja, ja sé que sóc un insociable, però cal gastar-se 30.000 euros en convit, viatges, anells, vestits i fotògraf? Ho entenia més a principis del segle passat, que no podies fruir «d’allò» fins que un capellà i el senyor Antoni del Registro Civil ho autoritzessin.
Un dia, un paio que es deia dir Gregori va crear un calendari on es deia que l’1 de gener havia de ser aquell dia. Mira! Li devia fer gràcia. I, des de llavors, comencem a comptar. Llavors quan arribem a aquell momentet, segons aquest senyor, ho celebrem molt.
Entendria celebrar el naixement, però això de les efemèrides no ho paeixo molt bé. Pensant, pensant, repasso les celebracions que estan al calendari: La Constitució, uf, ens morim per celebrar el llibre que està sent la solució del mundo mundial. El Dia de la Hispanitat, millor quedo calladet. Si no sóc catòlic, què he de celebrar el dia de Nadal, Divendres Sant o Sant Josep? Ah, sí que els que estan al Régimen General de la Seguridad Social no treballen, i els autònoms sí.
Que tingueu bon pont, celebreu-ho de valent!