Poso benzina a l’àrea de servei del Mèdol, que es va fer amb la intenció de subministrar les quadrigues que portaven les pedres fins a l’Amfiteatre. Poc després es van adonar que els cavalls no anaven amb benzina i allà s’ha quedat. Veig una noia que fa «dit», allò que fèiem fa uns anys i que sempre em pregunto per què es va deixar de practicar. Porta a les mans un cartell on ha escrit «Tarragona». Llavors penso que, si és una perillosa assassina en sèrie, en cinc minuts que dura el trajecte no té temps d’esmolar la destral. Puja al cotxe i li dic: «Filla meva, has trigat més a pintar aquest cartellet que en anar caminant cap a Tarragona». Em parla en francès. La miro amb cara de Montilla. Llavors canvia a l’anglès. La miro amb cara de Raikkonen. Llavors parla una mica de castellà i ja poso cara de «mira!, una noia que em parla!». Es tracta d’una estudiant francesa que viu a Amsterdam. Li pregunto si no té por d’anar de cotxe en cotxe amb desconeguts per tota Europa. Em mira estranyada i em diu, «per què hauria de tenir por?». I llavors penso en què jo era un fan de l’autoestop de jove i mai vaig tenir por. I he pensat que aquesta jove és l’exemple del que hauria d’entendre la societat amb el tema del feminisme. Normalitat. Ei, que no us llenceu al meu coll, que en temes com aquest no és que sigui fàcil ficar-se en un jardí, sinó que caus directament al mig de Versalles. Mira sinó el que li va passar al.... Demà us explicaré com vaig creuar Espanya en autoestop per fer un reportatge... amb 52 «tacos». Avui no puc, he quedat amb el Pepe Montilla i el Raikkonen per mirar-nos fixament.