Diari Més

Creado:

Actualizado:

A hores d’ara us haureu adonat que estic boig. Per aquest motiu vaig decidir un dia fer un reportatge agosarat, que pocs periodistes farien. Era una activitat incòmoda i arriscada. Era el Premi Nobel a la sortida de la zona de confort. No vaig dir res a la directora del programa de ràdio on col·laborava: la Marta Cailà. Es tractava d’anar a Madrid fent autoestop i explicar l’experiència a RAC1. El meu viatge començava a Barcelona i acabava a la plaça de la Cibeles.

La gràcia era viatjar i visitar el Museu Thyssen sense gastar un ral, com un bon català. Tot i ser una merda d’aventura, algunes de les situacions que vaig viure, em van quedar marcades. Us n’explico una: sota un sol de justícia vaig viure la manca de justícia. Una parella de la Guàrdia Civil es va aturar al meu costat en una llarga recta d’Alcalà, a prop de Meco. «Vaya a una estación de tren y pague como todo el mundo para viatjar. Si volvemos a verle haciendo autostop...», ja sabeu com continua la frase. Jo em vaig queixar dient que només estava prohibit a autopistes i autovies. Però, com si parlés amb el cadàver de Lenin. Així que sense saber on era, més sol que el Puigdemont, vaig passar tres hores pensant al costat de la carretera, fins que es va aturar un tot terreny. En pujar, el primer que vaig fer és cagar-me en el Duque de Ahumada i en la parella de benemèrits. El conductor em va mirar seriós. Jo, continuava rajant més que McEnroe. Em va tornar a mirar. El vaig mirar, i amb un filet de veu vaig preguntar: «Es usted guardia civil, ¿verdad?». Doncs això, a Guadalajara, al costat de la carretera feia un sol d’injustícia.

tracking