El títol és una frase que vaig sentir d’un polític. Hi ha qui ens odia perquè –abans més que ara–- acostumem a mirar sota la catifa, on s’amaga la merda. Per fer això, els periodistes tenim eines a les nostres mans que ens protegeixen. D’una altra manera, seria impossible. La més important d’aquestes eines legals és la de poder mantenir l’anonimat de les nostres fonts, les que ens diuen on s’ha de ficar el nas. El més curiós del cas no és només que es tracta d’un dret, sinó d’una obligació. Parlo de periodisme, però podria aplicar-se a un advocat o a un metge. Imagineu que voleu amagar que patiu una malaltia greu i que un jutge ordena agafar l’ordinador del vostre metge? Doncs ahir em vaig indignar quan vaig llegir que un instructor es va passar pel forro les lleis que protegeixen a uns periodistes de Mallorca per saber què i com estaven investigant un cas de corrupció en què ells no són investigats. Em vaig enfadar. Més que res perquè estic cansat ja de sentir la cançoneta repetitiva de què la «Llei és la Llei». Que la Constitució és inviolable i que el Codi Penal s’ha de complir per part de tothom. Des del meu articlet, vull donar suport als periodistes afectats i m’uneixo a la queixa del Col·legi de Periodistes de Catalunya per aquesta actuació.
Ara m’imagino que quan la policia burxi a la memòria dels mòbils i els ordinadors intervinguts apareguin telèfons de magistrats o fiscals. No sabíeu que també són fonts? Ho sé molt bé perquè he fet de periodista de tribunals durant més d’una dècada. Què passaria llavors? Jo us ho dic. Ho amagarien. La Llei és la Llei, però només de cinc a vuit.