Veient la Gemma Nierga a la Marató he recordat una entrevista que vaig fer al Ferran Adrià per un programa d’ella a TV3. El xef va dir quelcom que em va sorprendre: deia que gaudia d’un bocata tant com amb una sofisticada «desconstrucció de tòfona amb melic de balena a baixa temperatura». No li vaig preguntar si coneixia al Boada, l’Estrella Michelin del pa amb tomaca.
L’hivern del 1979 jo era un soldat de Reus que va preguntar a la caserna-URV on podria menjar un entrepà. I així va ser com vaig conèixer un jove Boada de 38 anys. Visc a prop d’on està el seu local i un dia vaig veure com una dona enganxava a la finestra un paperet desitjant que es millorés. Al costat n’hi havia d’altres de semblants que eclipsaven aquell «Tancat per malaltia». Em va emocionar que els clients i els veïns del Perico Chicote dels combinats flequers expressessin els seus desitjos d’aquesta manera tan original. El Boada és l’exemple a seguir, és l’Oscar al millor comerciant de la ciutat i una demostració que qui treballa amb esforç, il·lusió i excel·lència en el seu sector, arriba a triomfar i ser estimat. La plaga que afecta el petit comerç no ha pogut amb el seu negoci, ha estat derrotat per un altre enemic: la salut feble. D’una banda, ho sento, però de l’altra, molt a dins, penso que ha arribat l’hora de què gaudeixi d’una merescuda jubilació. No goso demanar a Ballesteros que canviï el nom de l’avinguda Rovira i Virgili, però crec que l’il·lustre Antolín López Pelàez, no tindrà inconvenient en cedir la seva titularitat quan –dissabte– es compliran 100 anys de la seva mort. Carrer d’Eduard Boada. Sona bé.