Fa uns anys vaig entrar amb un micròfon a un local estret del Raval de Barcelona per compartir una taula amb persones que vivien al carrer. Era a la Fundació Arrels, en una d’aquelles situacions periodístiques/socials que volia experimentar en primera persona. Vaig sopar amb un torturat per Videla, un balsero cubà, un vidu alcohòlic que ho havia perdut tot i un minusvàlid que pidolava de ciutat en ciutat. Cada Nadal recordo aquelles mirades cap a l’infinit, la seva qualitat humana i alguna corbata bruta. Tres coses em van emocionar especialment: el primer va ser la capacitat de generar afecte en pocs minuts i convertir-te en un més de la seva «família», fins al punt de què alguns em cedien els seus plats si deia que la sopa o les croquetes estaven bones. El segon, quan repartien els regals que Arrels havia aconseguit de firmes comercials i donacions. Però sentir a pares ensenyar fotos dels seus fills, als que mai havien vist en persona, allò ja era un tret a l’ànima.
Era com una pel·lícula de Berlanga, però no dels anys 50, sinó del segle XXI. Durant una nit vaig formar part d’una família que no era família, però ho volia dissimular. Cada Nadal, quan sento la tortuosa musiqueta dels anuncis de colònies, recordo el gris de l’asfalt, i les lluents bombolles del cava Freixenet em recorden al cartó de vi. Abans d’entrar a la ràdio per relatar el que havia viscut, em vaig haver de prendre algun cafè per no plorar per antena. On seran aquelles persones? Em pregunto. Quan gaudiu d’aquests sopars de set plats, penseu una mica en els que no tenen família, ni casa. Doncs, això, bones festes.