L'optimisme mal informat

Sempre s’ha dit que un pessimista és un optimista ben informat, malauradament, en els temps que corren, sembla que el que s’imposa és la desinformació generalitzada, com formula per evitar que la negativitat s’assenti a la nostra societat i la converteixi en un model de frustració indiscriminada, amb tot el que això pot comportar de present i futur.

Lamentablement, la realitat posa repetidament de manifest determinades noves, que per si mateixes, ens avancen un demà cada cop més complicat i on la política, que hauria de ser capaç de trobar les respostes adients fruit de la feina i el treball que li pertoca, sembla més instal·lada a la desinformació, pensant exclusivament en el moment vigent, i en cap cas, en funció d’una estratègia de futur que permeti mirar amb perspectiva el que succeeix i el que pot passar si no es fa la feina que pertoca, encara que això suposi, a vegades, perdre el suport electoral, que sembla l’únic i exclusiu objectiu de les diferents propostes partidistes.

Els resultats electorals d’Andalusia evidencien una sèrie d’efectes, cada cop més flagrants, per molt que es vulguin maquillar en funció d’interessos exclusivament encaminats a obtenir el vot a qualsevol preu. Sembla evident que l’acabament dels «avals captius», és un fet inapel·lable, com ho és la caiguda del crèdit de les propostes ideològiques, superades per una situació pragmàtica de la gent en el seu sobreviure diari. A més l’arribada al Parlament Andalús de determinades opcions, comportarà que els seus missatges es faran veure i, per tant, hauran de ser escoltats, i posats en discussió en funció de propostes alternatives concretes i possibles, treballades des del seny, passant de la teoria a la realitat pràctica.

El fàcil és obviar el tema i posar-se a la defensiva via la desqualificació, però crec que l’intel·ligent és «baixar a discutir» des del possibilisme de cada proposta, encara que això comporti un esforç titànic per uns i altres; optar per altres vies em semblaria, d’entrada, poc democràtic per part de tots.

Tornant al panorama vigent, crec que tampoc es pot oblidar la situació que s’està produint a França, amb el polèmic posicionament de part de la seva ciutadania, pel que es coneix com a «armilles grogues», que sota el discurs de la reivindicació posen de manifest la mateixa impotència de la societat per reclamar, des de la normalitat, uns suposats drets legítims via l’economia, que sembla estan en dubte permanent, amb un govern que pot semblar incapaç d’oferir alternatives possibilistes i respostes coherents. Per no esmentar la fugida europea del Regne Unit, cada cop més complicada a l’hora de fixar una estratègia conjunta per fer la sortida, més en funció del cap que del cor. Inclusiu el tarannà del govern Trump, amb decisions plenes de polèmica i contràries a un establishment, instal·lat en un marc impossible de mantenir.

Crec que tot l’anterior, unit a la dinàmica migratòria imparable, dels països pobres als suposadament rics, és un altre examen que tampoc se sap aprovar, segurament perquè la seva resolució té limitacions d’ordre moral, respectables, però difícils de mantenir per una ciutadania global que el que vol, de manera majoritària, és no renunciar a res del que ha conquerit fins ara, ni per compartir-ho.

És evident, per tant, que estem davant d’un «mirall global» amb problemes molt similars, que no es resoldran en funció de qui tingui el poder, democràtic o no, si no exclusivament amb la imperiosa necessitat d’informar a la gent fins on s’està disposat a arribar per garantir uns drets mínims, en el més ampli concepte, i on el conflicte d’interessos està servit, si bé, una altra cosa és qui està disposat a començar a posar en pràctica el que pertoca.

Sembla lògic que la cosa no és gaire plena de bonances, i en tot cas, els dubtes sobresurten per damunt d’altres qüestions, encara que a vegades no vulguem veure la veritat en portes, per molt que els indicatius cada cop són més evidents, ens vulguem o no informar.