La convivència

Darrerament i políticament s’hi parla molt de la convivència, l’acció de conviure, és a dir, viure tots plegats en harmonia. Diuen que la democràcia és un sistema de convivència i, per a alguns, també és el guany més gran de l’home modern.

La convivència es basa en una sèrie de valors que facilita acceptar les discrepàncies, entendre les raons de l’altre o valorar els assoliments aliens.

Els darrers quaranta anys a Espanya hem conviscut, en general, força bé, és major patrimoni col·lectiu i el millor llegat per a les generacions més joves. És un valor a defensar, cuidar-lo i protegir-lo, sempre des de la responsabilitat i la convicció. Actualment, a la societat espanyola comencen a emergir fenòmens populistes ultradretans que poden posar en perill el model de saber conviure tots amb tots.

Reconciliació, concòrdia, diàleg, enteniment, integració, solidaritat, convivència són set paraules que acompanyen l’estratègia del govern liderat per Pedro Sánchez, davant dels trons i despropòsits que el PP i Ciutadans estan manifestant dia darrer dia, als quals s’ha afegit amb un llenguatge més radical els militants de Vox.

També és cert que, des del constitucionalisme, també hi ha qui opina que s’ha de posar punt i final al despropòsit que hi hagi representació parlamentària al Congrés de diputats d’Esquerra Republicana, PDeCAT, PNB i Bildu, perquè diuen que no tenen implantació en cadascuna de les divisions administratives espanyoles. Els que hi hagi pensen, han valorat la representació que té el PP a Catalunya, per exemple, segons ells, un milió dues-centes mil persones condicionen el present i el futur de trenta-quatre milions. Això, diuen, és una anomalia.

La convivència ha de ser sempre un objectiu desitjable. La societat està submergida en una crisi i creu que les profundes diferències existents són irresolubles. Afirmació que no és veritat. Més complexa va ser la situació política que va significar la transició a la democràcia, des de la dictadura franquista, que la situació que vivim actualment. La Guerra Civil va tenir un terrible i durable efecte divisori.

De les tenebres democràtiques, vam arribar a la democràcia i la llibertat. Ara tenim altres conflictes, alguns molt seriosos i, a més, enquistats des de fa massa anys ja. Aquest és el desafiament de l’Estat espanyol. La recepta de voler imposar al sotmetiment del rival a la mateixa doctrina no és el camí que ajudi a resoldre el diàleg, la convivència. Al contrari, eternitza els conflictes i constitueix un bon caldo de cultiu per a l’enemistat i la discrepància.

La convivència requereix diàleg permanent, que de bon segur ens obligarà a certes renúncies, que hauran de ser acceptades per ambdues parts.

Les idees s’han de defensar dialogant, en un marc de conviure amb pau, per arribar a acords reals i possibles.