El portal del Serrallo

El Serrallo compta amb alguns portals que són anyencs diguem-ne. No són portals grans ni tampoc solemnes, al Serrallo tot és bastant estret, però aquestes portes revelen el pas del temps.

Seria un exercici bonic detenir-se a fotografiar cadascuna d’elles i per un instant parar el temps, aquest que inexorablement passa factura a tot i a tots també. Són portes de fusta la majoria, sense massa ornament ni pompa però que tenen aquest caràcter d’antany, mariner. Són en general robustes i cadascuna amb una singular peculiaritat i una mica de decadència també.

M’agraden especialment les de les botigues del carrer Salou, són de fusta amb quarterons de proporcions rectangulars i són totes iguals. Aquesta repetició i la pàtina que ja tenen, li dóna al carrer un caràcter molt especial.

Al carrer Sant Joan hi ha una porta que té una trapa pels gats, suposo. Però a casa ens agrada creure que aquesta trapa és la porta de la casa d’un ratolí, com a Tom i Jerry.

La meva filla, amb els seus 5 anyets, segueix mirant la porta de la casa del ratolí del Serrallo. Cada vegada que passem per allà és una visita inexcusable, per si de cas es decidís a sortir.

Us enrecordeu de la porta d’aquella casa en miniatura que tenia Jerry dins dels murs de la casa de la propietària de Tom? Doncs la del carrer Sant Joan és igual.

I que he de dir!, aquesta vehemència amb la qual observa la porta esperant que aparegui el ratolí dels dibuixos animats, Jerry, em sembla molt gran. Com la mateixa curiositat que li desperta veure els camells dels reis mags dins del saló de casa bevent l’aigua que els deixem abans d’anar a dormir. Això també està en els meus records, com quan el Tom volia evitar que Jerry fes alguna cosa per fer-li semblar el responsable, com embrutar la casa o trencar alguna cosa, sota el perill d’una reprimenda de la seva propietària.

Aquesta és l’autenticitat que trobo al Nadal d’avui dia, és amb el que em quedo. Per sort, poc té a veure amb el consumisme feroç d’aquests dies i molt amb la imaginació.

Perquè el Nadal és odiós també, molt odiós.

Nostàlgia dels que ja no hi són, compres compulsives, molta gent al carrer, a les botigues, a tot arreu, menjars que no s’acaben mai, nadales sonant a tota castaña als carrers, llums que no paren de fer pampallugues. És la gran festa del consumisme tan pagana com allunyada del seu origen.

I si parlem d’orígens, potser els interessi saber que els romans celebraven la festa del Natalia Solis Invicti el 25 de desembre, considerat dia del solstici d’hivern o bruma i que estava associat al naixement d’Apollo. Un altre festival romà era la Saturnalia, en honor a Saturn. Durant set dies inclòs el solstici d’hivern, els romans paraven negocis i guerres, i s’intercanviaven regals. Són tradicions que s’assemblen i han esdevingut les actuals tradicions de Nadal.

Les festes de Nadal estan molt allunyades dels valors cristians però encara els hi trobo màgia a coses com les que passen al portal del carrer Sant Joan del Serrallo. Estiguin atents quan passin per allà.