El camí ecumènic

Fa més de mil anys es va produir el cisma d’Orient pel qual l’Església ortodoxa es va separar de la catòlica, i en fa cinc-cents que es va escindir el protestantisme, i poc després l’Església anglicana. Totes elles reconeixen Jesucrist i són per tant Esglésies cristianes.

Després de tants anys de desencontres, el segle XX va registrar un avenç molt notable, encara que insuficient, en aquest camí cap a la unitat, sobretot a partir del Concili Vaticà II i els diversos papes des de Joan XXIII fins a Francesc. Cal recordar fites com l’abraçada entre Pau VI i Atenàgores a Terra Santa o els acords amb l’Església anglicana i el Consell Mundial de les Esglésies.

Aquesta nova mentalitat ha anat acompanyada de grups eclesials particularment actius en aquest camp ecumènic, com la Comunitat Ecumènica de Taizé, del germà Roger Schutz; el moviment Focolar, de Chiara Lubich, o la Comunitat de Sant’Egidi, d’Andrea Riccardi, per citar-ne alguns.

Tota l’Església catòlica s’ha involucrat en l’objectiu de fer realitat l’Ut unum sint «que siguin u», desig expressat per Jesucrist. I una de les iniciatives anuals és la celebració al gener de l’Octavari per a la Unitat dels Cristians, que comença el dia 18 i acaba el 25, festivitat de la Conversió de Sant Pau.

Com s’arribarà a la meta en aquest esforç ecumènic? Francesc ens diu primer com no s’assolirà: no s’hi arribarà per absorció, ni per renúncia a una història de fe, ni com a resultat d’una acció diplomàtica. Després, com es farà realitat? Serà un do i s’avança en l’amor i el servei comú als més necessitats.

Pensem en algunes poblacions de l’Àfrica, on moltes persones moren de fam encara, o en algunes d’Àsia, on catòlics, protestants i ortodoxos són atacats per la seva fe i a vegades assassinats en els seus temples. Els terroristes no fan distincions i les víctimes moren o són ferides per igual en un veritable ecumenisme de sang.

Aquest diumenge celebrem la festivitat del Baptisme de Nostre Senyor Jesucrist. Aquest primer sagrament de la vida cristiana és un bon punt de partença per a considerar la unitat dels cristians. La gràcia de l’Esperit Sant va baixar sobre Jesús de Natzaret, i després sobre els seus apòstols i deixebles. El poble escollit, amb el missatge cristià, va passar de ser Israel a ser tot el món, com vam veure diumenge passat amb motiu de la solemnitat dels Reis, que signifiquen la humanitat a la recerca de Déu. Aquesta recerca comuna és la brúixola que portarà al seu terme el camí ecumènic pel qual convido a pregar en aquests dies propers.