Malauradament, tot torna

Els nostres avis i àvies i pares i mares van lluitar pels drets socials i per la llibertat durant molt de temps, i fins i tot alguns d’ells s’hi van deixar la pell. A Europa, durant una època fosca, alguns governs d’ultradreta van fer bandera d’un nacionalisme excloent que separava persones per formes de pensar, races i estatus socials. Això comportava la vulneració de drets personals, la persecució i una deriva cap a tesis que no respectaven a les persones. En van ser una mostra l’Itàlia de Musolini, l’alemanya de Hitler i l’Espanya de Franco. En aquests països, per pensar, opinar o discrepar sobre el poder governamental, o pel fet de ser d’una ètnia concreta, podia comportar la privació de drets, agressions i, fins i tot, la mort.

Les generacions que ens han precedit han lluitat molt per revertir aquesta situació i posar al centre de la societat les persones i els seus drets, que són fonamentats en la llibertat d’expressió i pensament i en la igualtat d’oportunitats per a tots i totes, edificant així una societat amb drets i deures però amb plena llibertat d’opinió i pensament. Aquesta és una forma de societat essencialment republicana.

Darrerament, estem veient l’ascens de polítics que fent un fals populisme, carregat de demagògia i amb un ús indecent de la informació que compta amb la complicitat d’alguns mitjans de comunicació d’abast estatal, estan fent bo el missatge xenòfob de dretes que ja crèiem arraconat. Un discurs que es basa en que per tenir drets cal trepitjar els drets dels altres. En tenim exemples en l’Hongria de Viktor Orban, on es persegueix els periodistes díscols amb el règim i on es posen impostos abusius a les ONG que ajuden les persones sense recursos. Ben curiós el fet que enlloc de donar subvencions se les cusi a impostos i taxes.

Si saltem a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, ens trobem amb l’impresentable de Donald Trump, que parla des de la prepotència dient falsedats i creant falsos enemics. Aquesta setmana hem pogut sentir el seu darrer discurs per justificar la construcció d’un mur a Mèxic, parlant de milers de morts a mans d’immigrants, quan la realitat és que moren nens en els centres de detenció després de separar-los dels seus pares. La veritable crisi humanitària l’està provocant aquest mandatari, carregat de diners fins les orelles, ves a saber fruit de quins negocis, que vol seguir acaparant enlloc de treballar per una societat més justa i retornant part del que la societat li ha donat a ell i a les seves empreses durant les darreres dècades.

A Espanya també apareix aquesta deriva neofranquista. La prova fa temps que la tenim. Només cal repassar els darrers anys dels governs del PP, la llei Mordassa, retallant llibertats i possibilitant la imposició de sancions administratives per actes del que ells anomenen desobediència i que no són més que protestes i legítimes expressions d’opinió. Sancions administratives, sense judici, amb multes de fins a 100.000 euros per una protesta si la policia considera que són desobediència o resistència a l’autoritat. Hem passat de la presumpció d’innocència a la culpabilitat directa, ja que la paraula d’un policia sempre preval a la d’un ciutadà. Inconcebible.

I aquí ho hem patit amb tota la causa general contra l’independentisme, assaltant seus de diaris, tancant webs, entrant a impremtes, requisant cartells, empresonant injustament a persones... I tot ha anat a més perquè s’ha estat alimentant aquest ideari d’ultradreta i ha ressorgit de les cendres franquistes el partit VOX, que ara tanca pactes de govern a Andalusia amb les marques blanques del Franquisme: el PP i C’s. Que això passi a Andalusia, una terra que ha estat punta de llança en la lluita contra els que abusaven dels treballadors, que posseïen la terra i explotaven els jornalers, no deixa de ser un contrasentit.

Cal que fem una profunda reflexió sobre aquesta deriva que està patint la nostra societat, cap a models que prioritzen la limitació de drets envers les persones. Ens hem de rebel·lar contra tot això i ens hem d’armar de radicalitat democràtica per fer-hi front abans no sigui massa tard.