Conviure en la discrepància

Ben aviat entrarem en precampanya electoral, continuació de la permanent en la qual ens trobem instal·lats des de fa massa mesos, i segurament es posaran sobre la taula de debat molts arguments, repetidament contradictoris al màxim, que seran difícils que es puguin reconduir per retrobar una convivència, avui sota risc de trencadissa social.

Certament, una conseqüència de tota democràcia és la possibilitat de conviure en la discrepància, malgrat que el subjectivisme hagi de ser respectat fins a l’última referència, per tant, en cap cas es pot optar pel rebuig del diàleg front una opció de discussió, argumentació i confrontació verbal.

Segurament portem molts mesos en un ideari conjunt, on les emocions superen a la raó, com concepte d’entesa necessària, i seguir en aquest camí, només és garantia de negativitat i frustració, comú denominador general, inacceptable i impossible de consolidar-se.

No tinc cap dubte que el desacord en si mateix és la base de qualsevol democràcia, si bé també, és fonamental poder trobar les vies per reconduir un model, ara sota mínims, que ens ha servit per créixer des de l’entesa molts anys. El fàcil és la desqualificació de tot el que s’ha fet, buscant la negativitat, que existeix, per damunt del que s’ha pogut fer bé, això no obstant, seguir en la dinàmica referida només és garantia d’insatisfacció i desencís en uns moments on les coses no seran fàcils i on els problemes són cada cop més nombrosos i amb més pes a l’hora de trobar solucions que es poden veure com impossibles. En les etapes de foscor que hem sobreviscut, amb guerres fora dels mínims intel·ligibles i raonables, o amb governs descontrolats fruit d’ideologies que s’imposaven, o inclusiu les explotacions unilaterals d’uns països respecte d’altres en funció d’un poder opressor que s’exercia sense cap rubor; per damunt de tot això, amb totes les seves mancances, s’ha pogut avançar i situar-nos en el moment actual, criticable, però millor que el viscut, que segurament és ara amb més perill que mai.

Poden continuar per l’opció de l’auto destrucció que ha començat amb l’eliminació de la classe mitjana, i que pot continuar per condicionar fins a fites insospitables «la democràcia» que encara tenim, amb totes les mancances que vulguem sumar-li; el repte està servit, i la partida es juga cada dia amb decisions polítiques, econòmiques i socials, més evidents en la seva transcendència del que puguem valorar. Ara que només es parla del President Suárez, per reivindicar-lo des de determinades opcions polítiques, no estaria de més recordar el perquè de la seva «ruïna política» i qui la va encoratjar en el seu moment, front un discurs innegociable del diàleg permanent, inclusiu amb els que es trobaven més lluny del seu argumentari. Que poc s’esmenten els Pactes de la Moncloa, eina fonamental de tot el que va anar succeint davant una alarmant situació econòmica i social propera a l’explosió, que posava en perill la mateixa convivència i la democràcia recent nascuda, que podia fracassar si no es feia el que tocava; i on també es va posar en evidència aquells que defensaven els interessos particulars, per damunt del bé comú, des del mateix govern.

Que semblants són els problemes monetaris, pressupostaris, dels salaris, de les pensions o de l’atur, que es van debatre en aquells moments difícils i que encara ara, ens envolten, i els que hem de sumar el tema migratori en tots els seus vessants incidentals. La situació d’emergència que vivim no es resoldrà solament en funció de canvis dels qui lideren la societat, si per part d’uns i altres es deixa de costat buscar punts d’acord, per tant, no seria desaconsellable repensar pactes des de la màxima voluntat d’entesa, aparcant el a por ellos i canviant-lo per con ellos, com la base per retrobar un diàleg que ens permeti conviure en el desacord.

Seguir en la línia de «la sordesa» partidista i indiscriminada, tan de moda, només se’ns obre la porta a un panorama de difícil reconducció entre les persones, que per damunt de tot el que volen és conviure en pau, defensant els seus plantejaments individuals, però dintre d’un marc de concòrdia possible i ordenat. Optar per la inseguretat permanent, en funció d’interessos desconeguts, ens posa a tots en un col·lapse social de conseqüències impossibles per moltes generacions que no hauria de ser fruit de la manca de diàleg, encara que d’entrada no pugui assumir-se; aquest és el repte de la bona política, ara poc de moda, que hauríem de recuperar per superar el mal moment vigent, cada cop més difícil de justificar des de tots els vessants argumentals, per molt que ens puguem sentir identificats en uns o altres.