«Os recibimos con alegríaaaa», cantava Lolita Sevilla a la pel·lícula Bienvenido Mr. Marshall. No se m’acudeix millor idea que posar aquesta música a la salvació del Reus Deportiu. Avui estic content. Deixeu el Diari Més sobre la taula i aplaudiu una mica. Seguim. Un d’aquests dies he tornat a llegir una frase que em defineix com a periodista: «Un mar de coneixements amb un centímetre de profunditat». Doncs, la meva marea baixa es diu futbol. No entenc d’esports, però molt de persones. El meu pare, a punt de jubilar-se, va treballar un temps al Reus Deportiu, als anys vuitanta, quan jo començava a fer el ruc amb el periodisme. El pare sempre em va dir: «Aquests del Reus Deportiu són grans persones». No ho deia pels colors, classificacions, de gols a favor, pels milions... Parlava de persones. Ja sabeu que si un pare –especialment si ja ha mort– et diu això, duràs tota la vida els colors vermell i negre fins al salva pantalla de l’IPAD. Per tant, ha estat una gran notícia saber que han salvat el club. Hagués estat una tragèdia, fins i tot pels que no mirem els partits. Proposo que es faci una rua a l’estil tomb de Ravals amb els jugadors i aficionats i que el cor de l’Orfeó Reusenc obri la comitiva cantant aquell americanoos. Enhorabona sincera. Passem a un altre tema: el Nàstic. Tampoc sé res d’aquest club, però crec que no mereixen el que estan passant. No em refereixo al fet que vingui el preparao o míster Rayban de visita. És un tema també de persones. Concretament d’un amic periodista que va morir fa cinc anys i que m’ha dit que allà també hi ha grans persones, especialment qui mana.