El transport públic no necessita gratuïtat, necessita millorar

Al Plenari Municipal del gener es va aprovar la reducció en una quarta part dels abonaments d’autobusos per a les persones empadronades a Tarragona. Aquesta mesura pretén ser el primer pas de successives reduccions cap a la gratuïtat en quatre anys.

Nosaltres vam votar en contra. Com es pot ser contrari a una promesa que sona a música celestial? És molt senzill d’explicar.

L’EMT, com totes les empreses de transport públic són deficitàries. Només en una part es finança amb els bitllets i l’altra part es cobreix amb subvencions, en aquest cas amb aportacions de les arques municipals. Si bé això passa en tots els municipis, la comparació ens pot donar una idea de l’eficàcia relativa. En el nostre cas, Tarragona és de les ciutats amb una cobertura tarifària més baixa; només en un 37% es cobreix amb la venda de bitllets o abonaments (la ràtio mitjana de cobertura tarifària en les ciutats properes que compten amb una autoritat metropolitana de transport és del 54%).

Això és en part conseqüència que a Tarragona la incidència del transport públic en el conjunt de la mobilitat urbana és escàs. Un 10% dels trajectes corresponen al bus i un 50% al cotxe o a la moto.

I hi hem d’afegir un altre problema: l’antiguitat de la flota. Tarragona, quant a tecnologia dels motors, està a la cua en l’informe de mobilitat urbana del Ministeri de Medi Ambient, amb només el 4% de la flota dins les normatives d’emissions EuroV i EuroVI. És a dir, la pràctica totalitat de la flota només s’ajusta a les normatives Euro IV o anteriors, més contaminants que les actuals.

Resumint, el sistema de transport públic de Tarragona arrossega tres problemes importants: poca cobertura tarifària, és a dir, molta dependència de les subvencions municipals, poca utilització i una flota molt envellida. En aquest marc, la prioritat de mesures com abaixar el preu dels abonaments a les persones empadronades en Tarragona i parlar de gratuïtat s’entenen perquè estem a quatre mesos de les eleccions. Quan es tracta de gestionar diners públics, la prudència ha d’estar present. Simplement perquè aquests són limitats i el que es dedica a una cosa ja no es dedica a una altra que pot ser igual o més important.

El PMUS (pla de mobilitat urbana sostenible), redactat fa vuit anys, ja proposava una sèrie de mesures per a la millora del transport públic a Tarragona. Entre aquestes estaven la racionalització de les línies, establint dues categories principals, unes línies transversals, amb recorreguts més llargs, que segueixen els eixos de la ciutat i enllacen els diferents sectors i d’altres línies, de barri, que fan recorreguts més curts i completen la cobertura del territori, totes elles interconnectades. Completat amb carrils bus en alguns trams i millores en les parades amb informació en temps real del temps de pas. Alguna d’aquestes propostes ara comencen a desenvolupar-se.

La lògica de la gestió pública hauria de ser: primer implementar les reformes de millora, després avaluar els resultats. Si amb les millores s’aconsegueixen els resultats esperats: major eficiència, increment del nombre de viatgers i reducció en la despesa, aleshores es pot plantejar dedicar el que s’estalvia per eficiència a una reducció de preus, amb l’esperança que això tingui un efecte multiplicador, però sabent que el determina la utilització del transport públic és l’efectivitat més que el preu.

Per afavorir el us del transport a sectors socials sensibles al preu, el correcte és establir mesures adreçades a aquests sectors, no mesures generals. Per exemple, estendre la gratuïtat dels 12 als 18 anys, o als estudiants en general, o estendre les bonificacions que es fan a les persones aturades a les persones amb rendes baixes.

Pel contrari, començar per la rebaixa, sense avaluar el sistema, pot significar abocar més diners públics en coses que no funcionen o no funcionen bé. Podria ser també pagar massa per un titular.