Fa dies que vaig darrere la Núria Bea, la periodista de l’Ajuntament. No malpenseu, és perquè em digui quant costa entrar a l’espectacle. Quin espectacle? El dels lleons i els cristians que fan una vegada al mes al saló de plens. Com que aquell teatre envellutat està en un revolt del circ romà, volia fer algun gag sobre els cavalls, els rucs i els pallassos del circ, però no s’ho mereixen els polítics, pobrets, que fan tot el que poden per nosaltres. Admiro la fortalesa de l’Anna Santos (una abraçada) i em fa gràcia veure la Floria de política. El meu cervell encara la té com una periodista amb qui compartia passadissos als jutjats. Reconec que m’avorreix la política local perquè sempre és la mateixa batalleta d’uns i d’altres. Però, com que col·laboro a Tarragona Ràdio, l’altre dia em vaig animar a sentir un plenari. He descobert el meu Netflix particular! Quina diversió! Aquell saló solemne hauria de dir-se Marius Serra, com el gran crucigramista, perquè tota l’estona estan dient que tenen la paraula o no la tenen, com si fessin mots encreuats.
L’últim ple al qual vaig anar va ser l’any 1989 a San Bartolomé de Tirajana, a Canàries. Han passat trenta anys i estem a tres mil quilòmetres, però l’escena és la mateixa. Un alcalde amb una raqueta tornant les pilotes enverinades que li llancen. Una oposició dient que tot és una vergonya i queixant-se. Però, com les pelis de Hitchcock, vull tornar a veure aquest ritual d’administració local. Bé, també he de reconèixer que m’agrada Laia Delacup, m’heu descobert. Per cert, la millor peli del director és aquella de Los Pájaros. Teniu la paraula.