Les persones de vida consagrada

Quan el papa Francesc va parlar davant el Congrés dels Estats Units, el 2015, va citar alguns personatges que han inspirat la humanitat, i un d’ells va ser Thomas Merton, un americà que va ser periodista, escriptor i artista abans de ser convers i d’ingressar com a monjo trapenc en una abadia de Kentucky. Entre els seus més de setanta llibres destaca la seva autobiografia La muntanya dels set cercles, en què explica com va influir en la seva vida el diàleg amb un amic.

Merton passejava amb Lax per la Sisena Avinguda de Nova York. El seu amic li va preguntar a boca de canó: «Què esperes ser tu algun dia?» Va contestar que aspirava a triomfar com a escriptor i ser professor, i va afegir: «I intentar ser un bon catòlic.» Lax el va sorprendre dient: «Hauries de dir: vull ser sant.»

Recullo l’anècdota americana en aquesta reflexió que dedico a la vida consagrada. La santedat és la decisió que ha marcat del tot la vida de les persones consagrades a Déu. No la van prendre com un acte heroic de voluntat, sinó com un acte de lliurament; no va ser un salt audaç cap endavant, sinó deixar-se atrapar per Déu i dir-li: «Des d’avui, ajudeu-me a fer sempre la vostra voluntat.»

A la societat del nostre temps, més encara que a la d’altres èpoques, li resulta difícil comprendre aquest lliurament. Des de petits estem educats per aconseguir objectius i manejar-nos enmig de la competència, però no tant en la reflexió i en el silenci que permeti plantejar qüestions de fons, les preguntes que sempre s’ha fet la humanitat: Per què sóc aquí?, quina és la raó de la meva vida?

Els religiosos i persones consagrades no avorreixen el món, no es distancien de les persones, sinó que les porten en el seu cor, en la seva pregària constant davant Déu. No es creuen éssers privilegiats, ni són rareses sociològiques, sinó persones que estimen i que amb la seva actitud contemplativa apel•len els valors fonamentals i omplen d’esperança.