Tinc un amic que diu que no haurien d’empresonar els polítics, ni els assassins, ni els criminals... Haurien de tancar els pesats. Recordo sovint aquesta frase perquè sé que sóc un pesat. Ho reconec. No sé fer les coses breus, a l’estil d’ara. I veig que a la gent li fa mandra parlar amb mi. Només sóc compatible amb l’editor Manuel Rivera. Us reprodueixo com quedo per WhatsApp: «Escolta, Josep, per què no ens fotem un entrecot al Rofes? O t’estimes més la piscina de Riudoms? Així parlem de les nostres coses. No et puc assegurar que sigui puntual, perquè estic pendent del que passa al Suprem i també que aparcar allà a la plaça Llibertat és fotut. Per cert, que l’altre dia estava allà dinant el Marc Just al meu costat. Què, com ho veus?». Ja no poso la resposta perquè no cabria ni en tres articles. Veiem ara com és aquesta conversa en la versió lleugera: «Kedem?» «Rofes a les 2» «OK».
Fins i tot, em costa fer cabre en aquest article el que penso i em passo els matins tallant i retallant, perquè acabo fent una nova Constitució. Ei, Pedro, te la passo si et decideixes a solucionar el tema de Catalunya. Només una condició: que la compliu vosaltres també.
L’altre dia vaig quedar finalista d’un premi literari organitzat per la Fundació Barcelona Comerç i, abans del meu discurs, vaig preguntar si hi havia temps, com als Goya. La gent va riure. No vull que es tallin els discursos als festivals i que les gales durin el que durin. Són els premiats, i, si et molesten parlant, és que no coneixes la seva obra. I si és així, diu l’actriu Ana Morgade, per què veus la gala? «Ana, al Sol Ric a les 2?» «OK».