M’agrada tant el Buenafuente que, quan era guionista per a ell, anava a casa a tota llet per no perdre’m al Buenafuente. Algú m’havia dit que marxar del plató del programa per anar al sofà de casa era de guillats. Jo sóc així. Imagineu un mecànic de Fernando Alonso a Monza que anés a casa a veure la cursa? O de Ballesteros deixant el plenari per anar al despatx per veure en un plasma als de l’oposició. Eh! Això no ho descarteu, perquè menjar crispetes mentre parla Laia Delacup o gratar-se allà en senyal de protesta, té el seu què. Doncs, el mateix que em passa amb l’Andreu, em passa amb el Jordi Évole, que se’m fa estrany quan el veig a Veneçuela. Sovint penso que és un altre, que no és aquell noi amb qui compartia oficina prefabricada. Aquest cap de setmana ha coincidit que els he vist: a l’Andreu als Goya i el Jordi a Caracas. Tots dos han aconseguit fites complicades. I les dues eren difícils. Entrevistar l’home més important del món actualment, Maduro, és una tasca periodística tan gran que ja podries deixar la professió per entrar a una porta giratòria. Com ho ha fet és el que menys importa: li has posat un micro a un home que divideix el planeta! Enhorabona! L’altre repte important era un còmic català, acompanyat de la seva dona, actriu catalana, fent riure a Sevilla. Ja sé que sóc un torracollons, però sabeu que tinc raó. Recordo als crítics que sóc i em sento andalús, tot i que vull el referèndum i els presos al carrer. Aclarit. I després tenim herois secundaris, com la Rosalia interpretant a Hispalis una cançó de Los Chunguitos... Amb el Cor Jove de l’Orfeó Català! Trá trá!