Observadors

M’hi jugo no un pèsol, no, sinó tota una paperina de pèsols que si ara us demanés pel significat del verb observar, vosaltres em contestaríeu que «mirar». Tal vegada algú una miqueta més primmirat ho matisaria: «Mirar atentament», per exemple. Ep!, que jo contestaria el mateix, eh? Observar, sense cap mena de dubte, és sinònim d’examinar, considerar o escrutar, entesos tots tres en el sentit visual.

I ves per on, una vegada més, el diccionari ens té una sorpresa preparada. Perquè resulta que observar vol dir, sí, «Mirar una cosa amb atenció continuada», però en la segona accepció; la primera, veges quines coses, és la diguem-ne moral: «Complir exactament allò que és prescrit per una llei, una regla, uns estatuts, etc».

D’on es desprèn una conclusió gairebé diria que paradoxal: que els observadors internacionals, aquests que la fiscalia de l’Estat tem tant que ja els ha convidat a no venir, hauran de vetllar perquè jutges i fiscals observin la llei. Els observadors observats, com diria l’acudit. Diguem-ho més fàcil: abans que els internacionals, els primers observadors hauran de ser els representants de la justícia espanyola en relació als preceptes de la pròpia llei. Cosa que ja fa riure només de plantejar-la, atès com han anat les coses fins ara. Perquè si una cosa ha demostrat a dia d’avui tota la maquinària que s’encarrega d’impartir justícia a l’Estat, i només dir això ja fa que s’escapi una mica el riure, és que li interessa molt més el segon concepte, Estat, que no pas el primer, justícia. No en va ja vam descobrir al seu dia (desembre 2015) que els mots jutge i justícia, per estrany que sembli, no provenen de la mateixa arrel.

Observadors (imparcials) fent observacions (anotacions, comentaris) per manca d’observança (de la llei). Podria ser un resum grotesc del que tothom sap que passarà a la sala del Suprem a partir de la setmana entrant.

(I ben mirat és una llàstima, perquè el verb observar pertany a una família tota peculiar, que donaria, filològicament parlant, força suc. D’entrada perquè prové d’un terme llatí que us sorprendria, i després perquè els derivats d’aquest verb es divideixen en dues branques, simètriques en certs aspectes, que representen molt fidelment alguns dels corrents més clàssics de la derivació històrica. Una família molt pedagògica, vaja. Tant com els magistrats franquistes que els dies a venir, si teniu el fetge de plantar-vos davant la pantalleta, ens ensenyaran tot allò que no hauria de fer l’administració de justícia d’un estat democràtic. En fi, malaguanyat).